El mot brillo no apareix al DIEC, però sí en altres diccionaris, com ara el GDLC, el Gran Diccionari 62 de la llengua catalana (‘Exclamació per demanar que algú s’afanyi’), el Diccionari del català popular i d’argot de Joaquim Pomares (‘De pressa: Vinga, brillo, que es fa tard!’; ‘Vigor, activitat, lleugeresa: Treballen amb molt de brillo‘) i el Nou diccionari auxiliar de Josep Ruaix (‘afanya’t!, va!, de pressa!, cuita!’).
El Diccionari de veus populars i marineres d’Esteve Fàbregas diu:
brillo Lleugeresa. Diligència. Apa, afanyeu-vos! Un xic més de brillo! «L’un no el vull perquè n’és pobre, / l’altre perquè té massa anys, / l’altre perquè no té brillo, / i així jo m’he anat quedant» (J. Amades, Cançoner, «La fadrina escarmentada», 3018).
I Joan Coromines, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (vol. II, entrada briu, pàg. 242-243) s’hi esplaia més:
L’home del poble simple, que evitava les seves pronúncies dialectals oreia per orella, vermei per vermell, ajonoia per agenolla, fieta per filleta, coniera per conillera, que vacil·lava entre espiera i espillera, llentia i llentilla, es cregué que també havia de dir brillós en lloc de l’etern briós, quan l’italianisme gongorí brillar per ‘ser esplendent’ començà a generalitzar-se i posar arrels fins en les capes populars de l’idioma (quan naixien també les ultracorreccions atzagallada, penjoll, etc.). I aleshores també s’introduí brillo ocupant fraudulentament el lloc de briu […].
És sabut que avui brillo, amb el sentit de ‘briu’, ‘alacritat’, ‘rapidesa’, continua essent ben viu pertot, almenys en el Principat, incloent-hi tots els nivells d’ús col·loquial del llenguatge de Barcelona i les altres comarques més o menys centrals. Des de petits estem acostumats a dir i sentir frases com «apa, brillo!, que hi feu aquí palplantats?», «veiam si gastes una mica de brillo i acabes ja la feina», «cap viu!, brillo!, deixeu-vos de romanceries», «amb una mica de brillo arribarem a dalt de Vallvidrera abans que es faci fosc», «allò era brillo!, els boixets li saltaven a la puntaire d’una mà a l’altra». Això està severament condemnat en la llengua literària i cap diccionari no ha gosat ni recollir-ho. No obstant, ho diu tothom: pecat nefand, horrible! Un mot «tan vulgar»…
Per què? Briu, briós, mots entre els més nobles de la llengua literària des d’abans de Jaume I. Condemnats a mort per un petitíssim accident, per un trivial pecadet en què caigueren quan la llengua vivia en l’ostracisme literari, i en els segles en què la persecució conscient dels seus enemics forans i l’avara pobresa dels nostres homes «nobles i il·lustrats» la condemnaren a sobreviure indocta. ¿Qui ens privaria de restituir-li aquest floró de la seva corona? No sé per què els nostres literats no han de tornar a usar els nobilíssims mots nostres briu i briós, un cop netejats de la petita brossa superposada —la –ll-— que els desparençava, insignificant lleganya que els podem llevar amb un esforç ben lleuger.
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...
cosí prim, cosina prima
Segons l'Alcover, els cosins prims o segons són e...