A Santa Pola diu que hi havia tres matrimonis que eren veïns i amics de tota la vida. Els tres hòmens, Vicent, Toni i Joan, eren tres bonassos que no feien pols ni remolí i que mai no havien donat un què dir però, certament, no eren d’allò més espavilats.

Joaquim González i Caturla, «Els enganys de les dones», dins Rondalles del Baix Vinalopó (Alacant: Institut Juan Gil-Albert, 1987)

Aquesta mateixa gent ha presenciat, durant més de vint anys, com el valencià era greument discriminat i pràcticament silenciat en l’esfera pública —tot i que en teoria és cooficial—, s’impedia a centenars de milers de pares (tal com sona) d’exercir el seu dret a una escolarització dels fills en línies en valencià, i el seu ús reculava d’una manera tan brutal que l’ha fet passar de majoritari (tal com sona també) a molt minoritari en tres dècades, és a dir, des que hi ha estadístiques fiables. Mentre passava tot això, no han dit ni una paraula. Al capdavall, aquest és l’equilibri lingüístic que propugnen. Si el valencià no se sent, no crea cap problema, i si es mantenen les condicions perquè desaparega, ja es morirà tot sol, sense pols ni remolí. Una molèstia menys.

Enric Sòria, «Sense pols ni remolí» (El País, 9 de febrer del 2017)