(Castalla 1911-València 2000)

Joan-Carles Martí i Casanova

Li demane, per favor, em remeta un exemplar del Tio Cuc del número pròxim passat, o siga el que du la tercera lliçó de l’idioma valencià. D’este número es van esgotar desseguida tots els exemplars que van portar a Elx: eixe ha estat el motiu de no poder arreplegar-ne cap. El publicar l’idioma valencià, per mig de lliçons en el seu setmanari, ha estat un gran encert… puix no desitjàvem altra cosa que ensenyar-nos el valencià pur.
Firma: un entusiasta. Josep Pasqual. Carta d’un elxà a Enric Valor publicada el 30 de gener de 1934 al setmanari El Tio Cuc d’Alacant.

Seria cap a la mitjanit i passejàvem pels carrers de l’Alacant esperançat de 1978. Veníem d’un acte cultural i recorde que havíem sopat en algun lloc. Del grup, tan sols recorde que —entre d’altres— hi havia l’Eliseu Climent i l’Enric Valor i Vives. Potser perquè jo era el més jove —potser perquè jo fos d’Elx— l’Enric em féu present de la seua conversa. Volia saber com parlàvem els joves d’Elx i si encara déiem cone(i)xtre per conèixer i si encara empràvem allò de “he parlat en sa filla del veí”. Quedà clar, per a tots dos, que érem davant d’un ús pronominal i no davant d’un article salat, tot i la coincidència amb el balear. Em parlà també de gent de l’Elx de la seua joventut; d’uns il·licitans que havia tractat. Molts anys després —l’any 1995— vaig coincidir de nou amb el mestre, a Castalla, en l’homenatge que se li féu. Hi anàrem dos autobusos, uns autobusos a vessar de patriotes de totes les contrades que ens havíem reunit a Elx amb motiu de les Jornades de Nacionalisme Català a Finals del s. XX, promogudes per Max Cahner i que coordinà El Tempir, amb el suport de l’Ajuntament d’Elx. Hi anàrem, doncs, cap allà i vaig poder intercanviar unes paraules breus amb ell. Tres anys després —l’any 1998— aní a València amb motiu de l’arribada del Correllengua. Hi parlaven representants dels quatre punts cardinals on brullen les quatre barres vermelles; un d’ells el regidor de Cultura d’Elx, Antoni Amorós, que parlà en el català dels qui bastiren la façana gòtico-renaixentista de Sant Martí a la seua vila nadiua de Callosa de Segura, al cor de l’Horta d’Oriola. El Sr. Enric Valor, octogenari, s’asseia fatigat a una cafeteria a la plaça del Carme. Vaig tenir el privilegi i el goig de compartir la taula i tornàrem a parlar d’Elx. En sabia tant del poble de “son fill de Paquito!”. De fet, en sabia tant d’una i de cadascuna de les comarques de llengua catalana. I, a més, parlava un català tan nostrat i tan bell, amb la fonètica impecable i la prosòdia pura que sentim tot sovint als pobles, tot i que siga absent de la boca de tants titulats superiors en català. Sempre he cregut que es pot anar pel carrer parlant amb elegància, sense pedanteria, sense castellanismes, de forma natural i, en el nostre cas, des de les fonts del Vinalopó; aquella rambla que mor a l’Albufera d’Elx.

Arran la investidura d’Enric Valor i Vives com a doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant —el desembre de 1999— publiquí una columna al setmanari El Punt de València on afirmava que la seua veu hauria de ser sentida per tots els infants dels Països Catalans i com tot i que les primeres fileres estaven ocupades per personatges que no sempre mantenien la fidelitat cap a la llengua del país, calia mirar cap a les fileres de darrere i cap al paradís d’un amfiteatre atapeït de joves; uns joves compromesos i amb l’orgull legítim de pertànyer a aquesta nació.

Ara, però, torne a quedar-me orfe. Als de la meua generació ens ha passat tantes vegades, amb tanta insistència i en un període de temps tan breu que no sabem avenir-nos-en. Ens han fet vells abans d’hora. Recordaré, però, una generació de patriotes que ens deixaren i que no veien la llengua com un element aïllat en la lluita d’un poble per recuperar la seua llibertat. Que no s’enganyen els qui han volgut o volen instrumentalitzar-los: Antoni Bru, Josep Lluís Barceló, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Mari Àngels Anglada, Romà Dolcet, Enric Valor i Vives, Ovidi Montllor, com tants altres, tingueren clara la seua pertinença a un mateix país. Si em fos donat escollir de nou el meu temps tornaria a triar el mateix perquè, si no ho fes, no tornaria a tenir el privilegi immens de poder parlar i enraonar amb un i cadascun d’ells. A banda d’això, un ha de ser amic dels seus amics, fill de la seua terra i germà de tot déu. Potser fos això el que ens volia dir Lluís Llach quan ens cantava allò de “si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar; segur que tomba, tomba, tomba…”

Article publicat originalment al núm. 17 de la revista El Tempir (Elx), reproduït a
Des del rovellet de l’ou d’Elx, de Joan-Carles Martí i Casanova (Argentona: Voliana, 2011), pàg. 106-108