Jo no sé què té de poètica i d’encisadora aquesta vida de llibertat dins del desert, canviant cada dia de lloc i de cel, experimentant diferents impressions, i escoltant contínuament la parla clara i filosòfica de la natura, que tan greu enyorança hagi de provocar en el cor, fins quan s’ha de canviar la terra dura per un llit tou; la intempèrie del temps, per una casa ben abrigada; el qurs, per una confortant alimentació; en una paraula, les incomoditats de la vida nòmada per les conveniències de la civilització. Acostumat un a l’encís del desert, avorreix el brogit de la ciutat i sospira per un altre món i per una altra vida on regni la calma i la pau del cor.

Bonaventura Ubach, El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011 [1955]), pàg. 340

Enyorança d’uns ulls, d’uns ulls només,
enyorança només d’un sol somriure,
mentre passes cansat per tants carrers
i la pena per dins no et deixa viure.

Josep M. de Sagarra, «Avui que fa aquest mar descolorit», dins Cançons de rem i de vela (1923)