Joana Raspall
Un rei rondinava
davant cada plat:
La sopa, aigualida!,
el pollastre, fat;
L’amanida, insípida;
el flam, mal quallat…
El cuiner ignorava
com fer-ho millor,
i sempre rebia
reganys del senyor,
que quan s’enfadava
semblava un lleó!
Captiu a la cuina
hi havia un ocell,
–potser era canari,
potser passerell,
però, segons deien,
savi, de tant vell–;
estimava l’amo
per dues raons:
perquè li xiulava
boniques cançons
i, si responia,
li dava pinyons.
L’home i el canari
s’entenien bé.
–Amo, si m’escoltes,
seràs bon cuiner.
Et diré què et falta:
l’oli, de primer;
al mar o a la mina
podràs trobar sal;
cull granets de pebre
d’aquell arbre alt;
de la remolatxa
o el rusc, tant se val,
trauràs mel o sucre
no gens lluny d’aquí,
d’alguna masia
poden dar-te vi
de la bóta vella
que se’ls va agrir.
Amb oli, vinagre,
pebre, sucre i sal
pots fer meravelles
si ho poses on cal!
El rei tindrà, creu-me,
un àpat reial!
…Això fou. El rei
menjà de bon grat.
El cuiner traçut
fou molt ben pagat.
I l’ocell? Mai més
no se n’ha parlat.
Comentaris recents
cara de pomes agres
Segons recull la Paremiologia catalana comparada d...
cara de pomes agres
Llegint el llibre Me'n record d'Emili Man...
babel
Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüístic...
babel
Hi ha un llibre de Joan-Lluís Lluís que en parla...
anar lluny d’osques
Jo conec l'expressió "anar errat d'osques", feta ...