Màrius Serra

A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs bé, entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, hi podria programar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es va empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. A Contra Vent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament ofensives, com imbècil o pallús, sinó expressions que es fan gruixudes per acumulació, com ara “esquitx de mico filós desdentegat i tísic”, “besnét de corb pudent i sense plomes”, “quixot de barraca de fira” o “trepa  d’extravagants cuits amb sutge d’antracita”. El to ve donat pels personatges d’Hergé, però el ventall de mots ventallosos és fruit d’un conscienciós treball fonètic per mirar de reproduir l’enuig. La seva publicació, més enllà del valor documental, ens permet veure d’una manera clara un fenomen tan difícil de valorar com les derives semàntiques que l’ús provoca en les paraules, sobretot quan explorem el delicat territori de la malsonància. El que avui vexa potser demà farà riure. O viceversa. L’àvia Paula (1896-1981) vivia horroritzada amb el seu nom perquè en aquella època ser una paula era sinònim de ser una bleda, i per això quan va emigrar de Vilanova a Noubarris es va fer dir Paulina. Tampoc els nois que es deien Pau no se’n vantaven gaire, del seu nom pacifista, perquè pau era llavors sinònim de babau. Què dirien avui a can Gasol?

La llista de Ventalló conté mots ofensius que amb els anys han estat considerats prou bons per encapçalar projectes creatius: Papus o Víbora (les revistes), Barrufet (la traducció d’Albert Jané pels Schtroumpfs és posterior a la de Ventalló), Esparver (la col·lecció de llibres juvenils), Macaco (el cantant), Troglodita (el grup que acompanyava el Loquillo) o Bocamoll (el concurs televisiu). Però també n’hi ha uns quants que han canviat de grau insultívol per qüestions de correcció política, com ara Espanyolet (de fet Son Espanyolet és un barri mallorquí), pallasso (la perseverança de Tortell Poltrona l’ha retirat del mercat insultívol), terrorista (en aquells moments ETA encara no havia començat la seva cursa criminal assassinant Melitón Manzanas) o xinot. I d’altres que, llegits avui, resulten detonants: arquitectes, especialista o vegetarià! Naturalment, aquí Ventalló és irònic, perquè també inclou a la seva llista d’insults bibliòfil i és ben probable que un lletraferit com ell fos un amant dels llibres. Entre els moltíssims mots compostos (escanyagossos, menjamistos, espantagarses) em quedo amb el compost natural llamàntol, un renec deliciós que prové de la fusió dels mots grecs corresponents al llop i la pantera (lykopánther), segurament per l’aspecte ferotge del crustaci. I entre les parelles de Ventalló (cavernícola arnat, cataplasma encantat, enze baladrer), en destaca una de gran actualitat econòmica: europeu escarransit. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és un regal ideal en temps de Mourinho.

La Vanguardia, 7 de juliol del 2001