Montserrat Roig
Anuncien un estiu de xafogor i els uns aniran a la Barceloneta i els altres a Noruega. Hi ha una part d’Europa d’estar per casa i una part d’Europa que es declara rotundament universal. Depèn dels calés. El cosmopolitisme és molt car, hi esmercem tota la vida.
A l’estiu, els nervis es desguitarren. Dostoievski devia dormir, com la majoria dels russos, a l’hivern. Per això, abans, dèiem que els russos eren gent trista. Ja em direu, a trenta graus sota zero. Però la majoria dels personatges de Dostoievski es deixen emportar per les passions al pic de l’estiu. L’etern marit, per exemple, no fa més que suar.
Aquest estiu, com cada estiu, ens atabalarem en veure una alça de crims passionals i tornarem a donar la culpa a la calor. Els violadors no tenen aire condicionat, i la testosterona es posa hipertèrmica; allò que ara en diem «a cent». Encara que aquests raonaments fluixegen si parem compte que, a l’Àfrica, l’índex de violacions no és pas més espectacular que als països tradicionalment freds.
Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a l’estiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè s’han acabat els mesos caníbals. Se n’ha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem l’hivern tot esperant l’estiu i, a l’estiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.
Tot s’atura, encara que els ocells piulen a desdir, i esclata el fullam dels arbres i també les flors dels baladres. L’ànima se’ns torna esponjada, de tant bucolisme, aquest també d’estar per casa. Els homes tornen a dir que les dones semblen més boniques i les dones comencem a anar de bòlit per a trobar temps per a depilar-nos les cames.
Esperem l’estiu per a copsar el goig del tedi. L’ensopiment estiuenc és peculiar. També Txèkhov acostumava de fer parlar els seus personatges al pic de l’estiu. És la poètica de la calor: el cos ens sua i, aleshores, el sentit de la vida esdevé un pèl irrisori. El xiuxiueig de l’alcova hivernal alça el so i es converteix en brams al pati o a les platges.
Mentre els estudiants passen la penitència de no viure l’esclat del mes de juny, les mares es preparen per a la penitència de l’estiu. Tres mesos que s’allarguen i amb els cadells a casa. L’hivern és una estació pràctica. L’estiu és d’allò més simuladora. Tothom fa veure que és el que no és, encara que, a l’hivern, tampoc no sabem ben bé què som. El sexe es descorda a l’estiu, això és el que diuen.
De vegades és una dolça aparença. I aleshores tornem a enyorar l’hivern per a poder enyorar, sota les flassades, l’estiu. Una estació tan tòpica com aquest article.
Publicat originàriament al diari Avui el 16 de juny del 1991. Reproduït a Un pensament de sal,
un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (Barcelona: Edicions 62, 1992)
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...