Pere Antoni Pons

No sé quants cops dec haver-li repetit durant les últimes setmanes: «Demana la baixa, amic meu, ningú no et retraurà res; un temps de repòs et servirà perquè recuperis els ànims i perquè et vagis fent a la idea». Sempre que li ho dic, el Toni m’escolta amb un rictus d’impaciència i, en acabat, em pega un cop violent a l’espatlla amb la seva manassa de bomber jove però foguejat, com qui diu deixa-ho córrer o jo ja sé el que em faig o no cal donar-hi tantes voltes.

A mi ja m’agradaria no insistir-li més, deixar d’importunar-lo, però el sentit de la responsabilitat no m’ho permet. La nostra feina requereix estar en plena forma, de com tu actuïs en depèn la teva vida i també la dels teus companys, tothom ha de poder confiar en tothom i –em sap greu si semblo despietat– aquí no hi ha lloc per a les flaqueses.

Un dia que vaig veure el Toni molt tocat, vaig parlar amb el responsable de la divisió. Sense que ell se n’assabentés, vaig explicar al sergent Faus el mal tràngol pel qual estava passant el seu subordinat. Li vaig dir, sense entrar en detalls, que la Paula, la seva dona, l’havia estat enganyant amb un altre home i que a la fi se n’havia enamorat, i que ara volia el divorci. I que el Toni, és clar, no s’ho havia pres gens bé: se’l veia erràtic i irascible, sense empenta, com si hagués perdut les ganes de viure, o tot li fos igual.

L’endemà mateix de la nostra conversa, el sergent Faus va convocar el Toni al seu despatx. Jo pensava que li recomanaria de prendre-s’ho amb calma, que l’obligaria a demanar la baixa o que li suggeriria de prendre en consideració un possible trasllat (jo mateix un dia li vaig insinuar que, quan ho has passat malament en un lloc, el millor que pots fer és anar-te’n). Vaig entendre que m’equivocava en les meves previsions tot d’una que el vaig veure sortir, amb aquella melangia plàcida de qui està deprimit però acaba de rebre una bona notícia. Quan va veure que l’havia estat esperant, el Toni em va dir: «No pateixis, tot va bé: el sergent creu que la meva actitud és l’adequada». El vaig felicitar tot esbossant un somriure de circumstàncies.

No ho he dit a ningú, és clar, perquè no vull que se’m mal interpreti, però fa dies que penso que el sergent Faus ha comès un error molt greu. Quan aquesta matinada m’han despertat per avisar-me que hi havia hagut un terratrèmol i que la situació era tan catastròfica que es requeria la presència de tots els efectius disponibles, no he pogut evitar que em dominés un sentiment de temor: ¿i si he de treballar colze a colze amb el Toni, i si ell no està per la feina i ens posa en perill?

He de dir que, últimament, estic més aprensiu que de costum perquè fa un mes i escaig vaig perdre el penjoll amb una dent de tauró que em feia d’amulet de la sort. No sé on deu ser, l’he buscat per tot arreu i em preocupa haver-me’l deixat en el lloc menys convenient. 

Quan hem arribat a la localitat més afectada pel sisme, situada a un parell de quilòmetres de l’epicentre, el panorama era més desolador del que prevèiem: edificis caiguts o amb el sostre ensorrat o amb la façana marcada per una cicatriu de pedra, cotxes esclafats, un núvol de pols barallant-se amb la primera llum del dia, carrers plens d’enderrocs, conats d’incendi aquí i allà, i els morts, els morts, sobretot els morts, encara amb gestos de vius interromputs en la seva quotidianitat irrecuperable.

El Toni no ho podrà resistir, he pensat. Tot el dia que el vigilo, però, i ho ha resistit. Almenys fins fa deu minuts, que és el temps que fa que està enfilat dalt d’una teulada mirant el buit, amb el puny tancat amb ràbia. ¿I si es tira daltabaix? M’hi acosto a poc a poc per no espantar-lo. Quan arribo al seu costat, li pregunto com es troba. «Igual que tot això», diu fent un gest cap a la ciutat destruïda.

Estic a punt de dir-li que em sap greu quan obre el puny i em permet reconèixer l’objecte que hi amaga: el penjoll amb la dent de tauró. «Degué trobar-lo entre els llençols», penso, just a l’instant que m’empeny i em fa perdre l’equilibri i em llança cap a un futur immediat de pols i ferralla i runes i flames i plaf. 

Publicat a Els caus secrets. Antologia d’escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972,
a cura de Sebastià Bennasar (Palma: Moll, 2013), pàg. 444-446