MÀRIUS SAMPERE

(Barcelona 1928)

Fotògraf, pintor i eventual lletrista de cançons, Sampere representa una proposta estètica personalíssima, que han influït estímuls tan diversos com el pensament oriental o la música de Wagner. Inicialment en sintonia amb la preocupació social i el realisme civil dels primers 60, aviat va dotar d’abast simbòlic una poesia que, per bé que parteix de referents quotidians, es vol inequívocament metafísica i existencial («El metro», Llibre de les inauguracions, 1984). Des de L’home i el límit, premiat el 1963, fins a L’estació de l’espiadimonis (2010), ha perfet un model bàsic de poema, que s’instal·la ex abrupto en una anècdota de categories abstractes on Déu, el temps, la mort o l’infinit esdevenen l’objecte del poema quan no interlocutor o al·legòric protagonista («Balada del déu, el riu i la mar», Demiúrgia, 1996). La seva és una obra en què no hi ha en principi composicions menors o ocasionals, com si una especial nigromància («Poeta», L’ocell que udola, 1990) menés l’autor, tothora i per força, a la paradoxa i a la profecia. Sense haver deixat mai de publicar, és en els darrers anys que el seu «absurd transcendental» ha estat més valorat.

El metro

Cada matí agafo el metro
cap a final de trajecte. Molt sovint
quedem al vagó quatre viatgers
llegint o pensant,
apartats un de l’altre per no encomanar-nos
l’amor sense esma de dos quarts de vuit.

L’insecte múltiple del xerric de les rodes
m’entra pels forats de les orelles
i amb estúpides potes profètiques
se’m passeja pel cervell; jo me l’escolto:
¿I si mai no es deturés la màquina i el límit
caigués més enllà de l’última parada,
com un viatge infinit a causa d’un senzill
capgirament tècnic, o per un excés
de platí en les agulles?

Mai no ocorre; sempre arribo a la ciutat
on treballo. Enlloc no hi ha prodigi;
l’atzar, el meu atzar, és matemàtic.
Però tinc la certesa
que l’artefacte perfora pacientment
l’univers subterrani, i que cada dia
se’n va més cap al lluny, a l’estació
inexistent i freda
on els pares m’esperen en silenci.

Poeta

Et parlaré de tot el que sé
i diràs que no és cert, i em somriuràs
benèvolament, i em donaràs la mà
perquè salti amb tu al jardí quadriculat del seny
i no voldré. Llavors
em caldrà cercar una altra persona
més enllà de la tendresa implacable,
i tampoc no seran acceptades les meves paraules
d’infant. Així mil cops, així tota la vida
m’escoltarà l’incrèdul, l’amable, el conseller,
l’amor corrector i la casa endreçada.
Mes ai, finalment algú, reconeixent-me
la veritable veu, potser no meva
sinó del qui m’habita sense límit,
em comprendrà i cridarà des del més fons
dels ulls desesperats: tu dius
la veritat, tu em fas horror! I fugirà
de mi com del diable.
 

Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys,
a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)