Voraviu

 

Montserrat Roig

 

A L’òpera quotidiana, una noieta immigrada torna a reviure l’univers imaginat de dos personatges encarcarats, el senyor Duc i la senyora Altafulla i, per a fer-ho, s’enamora d’una paraula catalana que ella desconeixia, de la paraula «voraviu». La jove Mari Cruz, filla de castellans, s’apodera d’una paraula d’una altra generació i d’una altra cultura, li extrapola el significat, i se’n serveix per a explicar-se a ella mateixa:

«Tremolava perquè sentia com un foc a dins de mi, tenia por i no en tenia. I, mentre pujàvem l’escaleta que duia a l’estudi, em va venir la imatge de la caseta coberta d’heura, vaig veure el jardiner de les dents grogues i cara verolada, vaig sentir-ne els dits quan m’acariciaven el foradet i també la veu rogallosa que em deia, aquesta lfor, algun dia te la regaran, t’agradarà molt, ja ho veuràs. I, sense solta, em va venir a la ment una paraula de la senyora Altafulla: voraviu. Voraviu. No sabia ben bé què volia dir, però me la vaig fer meva, era com si jo l’hagués inventada…»

Aquesta paraula, voraviu, em va venir un dia com de vegades m’arriba la remor perduda dels tramvies. Per a escriure, hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

Montserrat Roig, «Barcelona. Una geografia literària»,
dins Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 166-167

Mot relacionat