Josep Vicent Marqués

Una persona reumàtica, una bicicleta, una moto, fins i tot un cotxe de segona mà es posen en marxa de seguida. Un avió es pren el seu temps per a volar.

Els passatgers desficiosos fingien llegir els diaris, es miraven el melic sota el cinturó de seguretat o tafanejaven impossibles incidents a la pista. Pere Riusec seguia amb els ulls els moviments de l’assistenta amunt i avall. A l’altre costat del passadís, Carles Montanyana, igualment desficiós, començà a fixar-se en la dona. Seguint el deixant d’aquella dona esvelta i atractiva les seues mirades ensopegaren breument.

L’assistenta desaparegué en la cabina del pilot i Pere i Carles es capficaren en els seus diaris, però quan tornà a passar entre ells la seguiren amb la mirada i de tornada es creuaren les d’ells. Pere va fer un gest de complicitat davant la bellesa de la dona, però Carles no va deixar traslluir res.

Quan l’assistenta va començar a oferir begudes, tots dos l’estigueren mirant obertament. Pere va demanar un xerés.

—Bona idea —digué Carles—. Jo també prendré un xerés.

Els dos homes enraonaren sobre les excel·lències del xerés com a aperitiu i el poc cas que se li feia a Espanya, fora d’Andalusia. Aquesta vegada, quan va passar l’assistenta, s’oblidaren de mirar-la. Tots dos pararen un moment la conversa després, com si hagueren pres nota de l’oblit.

Baixaren de l’avió en animada conversa. L’endemà Pere i Carles enviaren un ram de flors a l’assistenta.

Josep Vicent Marqués, El retorn del nàufrag professional (València: Tres i Quatre, 1998)