Assaig, sí, però quin assaig?

Joan Garí

Fa unes setmanes, Sam Abrams —un autor poc suspecte de manca de perspicàcia crítica— publicava en aquesta mateixa secció un antològic article titulat Francesc de Borja Moll, escriptor. El motiu de l’escrit era la vindicació de la faceta literària de Moll, substanciada en un volum considerable de prosa memorialística i en la mateixa obra del Diccionari, els articles del qual estan redactats amb una claredat i una precisió autènticament literàries.

Però Abrams no es detenia en la figura de Moll. Amplificant la seua argumentació, es preguntava fins quan la literatura catalana miraria per damunt del muscle tot allò que no capiguera dins la cotilla dels tres gèneres canònics (poesia, teatre i narrativa), és a dir, aquest territori nebulós del que solem anomenar assaig: llibres de viatges, dietaris, epistolaris, memòries, (auto)biografies.

En realitat, podem efectivament anomenar assaig tot aquest ventall de prosa de no ficció o podem inventar qualsevol altre rètol. El nom no fa la cosa. La qüestió és que, una vegada plantejat el problema, tothom sap de què parlem. No sé si és cert, com assegura Abrams, que la nostra literatura encara menysté aquestes manifestacions fefaentment literàries, que en altres universos lletrats assoleixen fins i tot un estatus central (i pense en el món anglosaxó). El que sí que estic en condicions d’assegurar és que aquesta literatura nostra té un problema amb l’assaig o, el que és el mateix, amb tot allò que s’arrecera sota aquesta etiqueta.

En realitat, tendim a considerar assaig tot allò que no és ni novel·la, ni poesia ni teatre. La generalització és injusta i un poc grollera, però així ens va. No cal dir que el gènere és en realitat una cosa més digna, fundat per Montaigne i conreat en les nostres lletres modernes per autors de primera fila com ara el meu compatriota Joan Fuster (que no sé si no ha conquistat el pitjor destí dels que sotgen les “glòries nacionals”: convertir-se en una icona de manifestació i no en un autor viu —és a dir, llegit—). Una enquesta d’urgència sobre el gènere, tanmateix, demostraria que s’ha generat una confusió més o menys interessada al voltant del que hem de considerar assaig. Per començar, hauríem de posar-nos d’acord a situar les seues fronteres dins de la literatura (i això enllaça amb les preocupacions de D. Sam Abrams). I tanmateix una ullada als guanyadors dels dos premis d’assaig més coneguts i difosos en les lletres catalanes, el Josep Vallverdú de Lleida i el Joan Fuster dels Octubre, ens demostraria que, sota aquesta etiqueta, solen vehicular-se artefactes molt respectables, però poc o gens relacionats amb la literatura.

El recurs als premis no vol ser anecdòtic. Si se’m permet una al·lusió personal, no fa molt sèiem al voltant d’una taula Vicenç Villatoro, Josep Gifreu, Antoni Furió i jo mateix (esperàvem també Damià Pons, però no va poder superar els problemes de navegació aèria). Érem el flamant jurat del Joan Fuster d’assaig, perpetrat a València per l’incombustible Eliseu Climent. Quan vam haver d’enfrontar-nos als originals presentats, ens vam adonar —i així es va fer explícit damunt la taula— que, fet i fet, no s’hi havia presentat cap escriptor. Els originals versaven sobre els temes més diversos, però si alguna cosa tenien en comú era el fet de no posseir cap d’ells una escriptura literària. Eren, per descomptat, el que habitualment passa sota el rètol d’assaig: excursions acadèmiques més o menys disfressades, monografies, elucubracions filosòfiques, reflexions de to aproximadament periodístic. Però es tractava d’un premi literari! És cert que els Octubre desvien una part del que tradicionalment se sol relacionar amb l’assaig (allò que s’anomena prosa per a no limitar-ho tot a l’omnímoda novel·la) cap al premi de narrativa Andròmina. Però mai, des que jo ho recorde, l’Andròmina ha estat concedit a cap llibre que no fóra una novel·la. Un dietari, per exemple, tindria molt mala cabuda en aquests premis, com tampoc no seria ben rebut en els guardons que es concedeixen a Lleida. I aquesta és una realitat tercermundista però inesquivable.

És cert que en els darrers anys han sorgit editorials que han intentat suplir aquesta mancança i han provat de clarificar el panorama. El premi d’assaig de Bromera, per exemple, o el premi de narrativa Ulisses que Tàndem concedeix a Castelló en serien bones mostres. No conec al Principat —i em tinc per ben informat— uns guardons equivalents. Del que es tracta és que les editorials comprenguen la vàlua intrínseca de tot allò que no és prosa de ficció, i no ho convertesquen en un calaix de sastre on acabe surant material específicament no literari. Tot és respectable, naturalment, però, amb aquest mateix raonament, comencem per respectar la literatura.

A l’article citat, Sam Abrams afirmava taxativament: “Un dels problemes importants que planen sobre la literatura catalana contemporània és paradoxalment la constatació de què volem dir exactament quan parlem de literatura”. I què volem dir quan parlem d’assaig? I què té a veure això amb les memòries, o els dietaris, o les biografies? És possible que tot això no estiga gens clar, però el que esdevé diàfan és el fet que no podem seguir donant gat per llebre. Si concedim un premi d’assaig, que el seu contingut tinga a veure amb el fenomen literari. Si no, estem estafant el públic i, el que és pitjor, ens estem estafant nosaltres mateixos. Respectem la literatura. És tan simple de demanar com això.

Joan Garí. Escriptor

Publicat a l’Avui el 26 de novembre del 2003