Els falsos adults

Joan Fuster

Ara, el vell «tebeo» és anomenat «còmic». Ja sé que no es tracta exactament del mateix: però, si fa no fa, l’equivalència resulta admissible per a les nostres latituds. La producció local de publicacions amb ninots mai no ha tingut un aire massa inequívoc. En la seua majoria, ha presentat i presenta l’aspecte de revistes per a infants o adolescents; de fet, tanmateix, unes tals revistes han estat sempre projectades, i ho continuen estant, de cara a un conjunt més ampli, que inclou, no cal dir-ho, els adults. Tal vegada no podia ser d’una altra manera. I la cosa data de fa molt de temps. Pensem en l’antecessor autòcton del «còmic»: l’auca. Les auques d’abans —i els sociòlegs atents al tema haurien d’intentar alguna hipòtesi retroactiva sobre el gènere— no buscaven un públic «pueril»: en el fons, es dirigien simplement a un públic «poc lletrat», en el qual, per descomptat, les criatures no ocupaven el primer lloc. El tebeo-tebeo tingué un enfocament idèntic. No dic que no hagen existit, o que no existesquen, papers d’aquesta mena destinats a la infància. Són els menys, amb tot. Els «còmics» autèntics, serials gràfics inserits en la premsa diària, ja no deixen lloc a dubtes: són episodis humorístics o dramàtics, o sentimentals, que, per regla general, escapen a la capacitat i a l’interés dels infants. En industrialitzar-se el «còmic» —particularment, les seues modalitats més sofisticades—, la conseqüència ha estat l’aparició d’una nova subespècie editorial, sovint de gran qualitat, però fatalment pensada «de cara a» les persones grans. I això és així fins i tot quan les historietes conserven com a protagonistes els personatges «típics» de la mitologia infantil.

Qualsevol quiosc de ciutat és un bon observatori sobre el particular. Més d’una vegada he fet la experiència de passar una llarga estona vora una d’aquestes parades de venda d’impresos, i l’espectacle és alliçonador. Els compradors de «tebeos» solen ser, en efecte, pares de família. Intenten fer la impressió que adquireixen material per a les criatures, però es veu a la llegua que ells mateixos decideixen i trien. I decideixen i trien segons la seua pròpia preferència. N’hi ha que realitzen l’operació de manera vergonyant, amb dissimulacions, excuses i afectacions; d’altres, en canvi, amb absoluta franquesa. Fullegen el fascicle, calculen el to o l’atractiu del contingut, comproven si «ja» l’han llegit o no. Això és l’habitual. Afegim-hi que abunden els «còmics» resoludament fabricats per a papàs, amb gotes d’erotisme, acudits capciosos i passatemps d’una certa complexitat… Anant i venint en els mitjans normals de transport col·lectiu trobem d’altres certificacions del fenomen: gent gran, que s’afaita cada dia, distrau l’ensopiment del trajecte sumint-se en les delícies d’aquestes «lectures». Les antesales de dentistes i d’altres llocs d’espera lenta o lúgubre, ofereixen als seus clients, entre setmanaris d’esports, de xafardeig femení o de successos, uns quants «tebeos» entretinguts. Etcètera. En general, la cosa no sembla discutible: el que menys hi compta són els xiquets. Sens dubte, són molts els xiquets que llegeixen «tebeos»; de tota manera, són encara més els «adults» aplicats a aquesta lectura. A aquesta «minilectura». 

Demane perdó per l’ús del prefix tan rebregat: «minilectura». Però, com dir-ho, si no? Es tracta, precisament, de «llegir», i alhora, de llegir «el menys possible». Abans m’he referit al públic en qüestió, i l’he qualificat de «poc lletrat». És això, doncs. I per aquí connectem amb el vast i endiastrat problema de l’analfabetisme, que no consisteix únicament a un «no saber» de lletra, sinó més aviat a no «practicar-la». Les multituds aprenen de llegir i d’escriure, i, si hem de creure les estadístiques del ram, ho fan a ritme creixent.

Tanmateix, no n’hi ha prou, d’aprendre’n. Una gran part de la massa alfabetitzada es desentén de seguida de la lectura. No llegeixen, no es llegeix. O solament es llegeix l’imprescindible, que no sol ser molt: textos administratius, publicitat, determinades pàgines de periòdic, cartes de la parentela. L’«horror al llibre» subsisteix, i adopta mil formes estranyes, de subterfugi o de desdeny. És obvi que avui es llegeixen més llibres que mai: però potser el percentatge de lectors de llibres, calculat sobre el total demogràfic i atès l’augment d’escolaritat, és també ara més baix que mai… El «còmic», ho repetesc, és una lectura reduïda al mínim. Com ho és, així mateix, per bé que a un altre nivell, la «fotonovel·la», d’un èxit tan ampli. I fins el truc dels digest  representa un succedani o una falsificació de la vertadera lectura… No cal subratllar la importància d’uns altres factors, com la ràdio, el cine o la televisió, que desplacen la lectura i la substitueixen: molta gent se sent «dispensada» de llegir perquè aquestes màquines els proporcionen tot allò que podrien desitjar del llibre.

Més val llegir poc que no gens: d’acord. Tanmateix… Tem que aquest «llegir poc» —el menys possible— que identifique amb els «còmics» no siga solament una simple qüestió de «quantitat». Cal veure l’afer des d’un altre angle. El «còmic», com la «fotonovel·la» i les altres publicacions de la mateixa família, respon a una tècnica expressiva particular, intrínseca als seus mitjans i als seus procediments, la qual descansa sobre premisses d’una perillosa elementalitat. Per exemple: els seus relats es caracteritzen per un accentuat desenvolupament simplista, literalment esquemàtic: l’element verbal —o siga, intel·lectual— no hi pot ser més escàs: la successió d’imatges ha de ser-hi ràpida i sincopada, sense necessitat d’il·lacions segures i racionalment convincents. La llista podria ser més llarga. I tot això continua sent propi de la mentalitat infantil: dels gusts i de les passivitats que defineixen els xiquets. En definitiva, la «minilectura» de quioscs, quan és exercida per adults, constitueix una temptativa de perpetuació de la infància. Els adults que llegeixen «tebeos» o «fotonovel·les» són falsos «adults». Aquest és el problema. Em sembla que el fenomen no ha aconseguit encara l’atenció que mereix. D’altra banda, entre el «fals adult» alfabetitzat i l’«adult» analfabet d’abans, hi ha un abisme: l’extingit analfabetisme rural, popular, tenia la seua «cultura», mentre que els alfabetitzats de «còmic» i de «fotonovel·la» no disposen de cap sistema seriós de referències culturals. No es tracta de tornar enrere, ni de bon tros. Però tampoc no hem de deixar-nos seduir per l’enganyifa d’uns lectors que no ho són: d’uns adults que no arriben a ser-ho.

Joan Fuster, Babels i Babilònies (Palma: Moll, 1972; reed. Alzira: Bromera, 1997)