Gaziel: “La Universitat de Barcelona a començaments de segle” (1906)

 

Aquell any [1906] vaig sortir dels estudis descoratjat fins a l’ànima. Em semblava evident que, ni amb bons mestres ni sense, allò no tenia remei. L’única sortida era la fugida. Els catedràtics amb aptituds de professors autèntics, fins de grans professors, eren impotents per a redreçar i bastir de nou aquella ruïna plena de bardisses i de llangardaixos. […] Era el fons mateix de la institució docent el que estava corcat fins a la medul·la. Era —per dir-ho d’un cop— l’aspecte cultural del gran fenomen col·lectiu: la decadència de l’Estat espanyol.

El resultat venia a ser aquest: el noranta-vuit per cent dels ensenyaments que rebíem a la Universitat eren tan inútils per a anar pel món, que un cop fora d’ella havíem d’esborrar-los del magí, a corre-cuita, com aquell qui esborra una pissarra acadèmica. I el poc o molt de cosa viva que els estudiants d’aquell temps hem arribat a adquirir més tard ha estat après fora de les aules, en llibres i centres estrangers, o fruit penós de l’autodidactisme.

Per aquells dies, el setmanari satíric més llegit a Catalunya, i que millor representava, traduïts a caricatura, l’amargor i el fel que covaven a l’entranya del poble, publicà (em penso que amb motiu de les festes de la Mercè) una auca que tingué molt d’èxit. Un pagès de barretina venia a Barcelona per primera vegada, i es passejava bocabadat per tota la capital. Davant l’edifici de la Universitat, l’acompanyant del bon home li deia:

Veieu?, en aquesta casa
us han fet tornar el noi ase.

Aquesta facècia ho diu tot. L’auca expressava perfectament el que tothom sentia. La Universitat de Barcelona era, en efecte, una Universitat de rodolí.

Gaziel, Tots els camins duen a roma. Memòries, I (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 220-221