Dos articles de Joan Solà sobre els ganyips…

Ganyips

JOAN SOLÀ

A mi em semblava que els ganyips que els excursionistes s’enduien a la muntanya eren cosa coneguda de tothom. Jo vaig aprendre la paraula en l’ambient barceloní de l’excursionisme dels anys seixanta i no hi vaig donar més voltes; jo venia de les terres de Ponent i m’adaptava al que sentia: ganyips eren el menjar menut d’ametlles, nous, avellanes, panses, figues i altra fruita seca semblant, tot barrejat en una bosseta dins la motxilla, que tothom deia que anava tan bé per caminar i alhora estalviava en bona part el menjar més aparatós i complicat d’entrepans o sopes fetes amb aquells fogonets de gas heroics. Les sopes tenien una altra virtut, esclar: sota la lluna del capvespre, ben abrigats, muntàveu el fogonet i xerràveu, i més d’un cop se us trabucava tot i us hi fèieu un panxó de riure i finalment algú encara us feia la caritat irònica de repartir-vos ganyips…

Doncs no: a penes coneix ningú aquesta paraula, vull dir entre la gent de xiruca, i jo me’n meravello: en teoria me la van ensenyar «ells», uns ells que no puc identificar i que ara resulta que no en saben res i fins negarien que me la vagin encomanar. És un cas com un cabàs. Però hi ha més: tampoc no la trobareu en cap diccionari, almenys amb aquest significat. Ni al Primer diccionari català d’excursionisme de Joan Sallarès (Barcelona: Dalmau i Jover 1959), que va ser una mica revisat i prologat per Coromines. Espero que un dia apareixerà al Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’Institut, en curs d’elaboració. Però podria ben ser que tampoc no hi aparegués: els diccionaris són així, que precisament no hi trobeu allò que hi busqueu amb més urgència. Però això forma part del joc i del delit de la gent que remenem aquestes cireres.

La trobo finalment en estudis d’argot, com a mot caló. Ganyips, així en plural, significa ‘menjar, queviures’, i ganyipea o ganyipeio significa ‘acte de menjar’, mots que apareixen ja a finals del segle XIX. Vegeu-ho ben explicat i generosament documentat en l’excel·lent Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles i Vidal (Barcelona, Millà, 1978), que buida una bona quantitat d’obres del cas, i en el diccionari de Coromines, que no cita aquesta obra de Vinyoles. Doncs el significat que avui retraiem ha de venir d’aquí: per quins avatars i en quin moment es va produir l’adaptació, no ho sé.

No sembla que el nostre mot tingui relació amb ganya: aquesta paraula va donar ganyim i ganyil, més aviat usats en plural, que signifiquen ‘les tripes o ganyes salades de la tonyina’ (i segurament també del bacallà), usades per donar sabor a un guisat de patates, etc. M’ho confirma Joaquim Mallafrè, de Reus (2004), que no coneix el terme que avui ens ocupa; ho recollia Joan Bru a Scala Dei el 1887 (ganyims ‘tripes de tonyina’), i Artur Bladé (de Benissanet, Ribera d’Ebre) reportava això del seu poble l’any 1953: «Per tal d’aprofitar les cebes grillades, les planten […] al cap d’una setmana […] són excel·lents per fer amanides, sobretot amb ganyims».

D’aquella barreja se’n diu també postres de músic, però en altres ambients i en altres contextos, no pas entre la gent de cantimplora i bastó. Els ganyips no són pas «postres»; ni pròpiament estalvien el menjar més diguem-ne formal, sinó que ens entretenen la gana i ens donen forces en les curses populars de cinc o sis hores, en el camí de Sant Jaume o enfilant el Pedraforca. La coneguin o no els que me la van ensenyar, la trobo fantàstica, adequada, d’una perfecta adhesivitat a la motxilla.

Publicat a l’Avui, 31 de març del 2005

Més sobre els ganyips

JOAN SOLÀ

Fa uns quants dies (31 de març) parlàvem aquí dels ganyips, una barreja d’ametlles, avellanes, nous i altra fruita seca, pròpia dels excursionistes. I jo deia que la paraula no es troba en cap diccionari. Joan Abril em féu notar que sí que es troba al diccionari de l’IEC (1995) i en algun altre de recent. Però no és encara a les darreres edicions del Fabra (1994). Diverses persones em van comunicar altres detalls d’aquest cas i els en estic (o els n’estic) agraït. Ara, doncs, hi afegiré alguna cosa.

El diccionari de l’IEC entra el mot ganyip en singular i el defineix i exemplifica així: «Menjada lleugera consistent esp. en fruita seca i galetes. Ens aturarem a fer un ganyip en aquella fageda». Jo no coneixia aquest ús del mot: en els ambients d’excursionisme on el vaig aprendre, no era pas una «menjada» sinó aquella barreja que hem dit. El mateix em diu Jordi Mir. Ignoro d’on ha sortit aquest significat, i ara no es tracta pas de fer-ne una tesi doctoral: ho deixo per a d’altres. Recullen aquest significat el Gran diccionari 62 de la llengua catalana (2000), de López del Castillo (sense l’exemple), i abans el diccionari usual més complet i millor que tenim, el Gran diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia (1998). Però aquest segon diccionari finalment recull, a més a més, la nostra accepció exacta: «2. pl Fruita seca barrejada que hom s’enduu quan surt d’excursió». El Diccionari manual del mateix IEC (2000) sembla que ara vol recollir els dos valors, però ho fa reproduint el text exacte i l’exemple del diccionari gros i afegint-hi un altre exemple: Portar ganyips per a l’excursió. Ara bé: aquest segon exemple és estrany si es posa sota aquella definició: no hi encaixa. Per això els dic que el de l’Enciclopèdia és el millor. Finalment, el Diccionari d’esports de muntanya, de dos grans excursionistes, Carles Albesa i Jordi Mir (Edicions 62, 1998), en dóna només l’única accepció que sembla real: «ganyips Barreja de fruits secs que permeten fer una menjada lleugera en el curs d’una excursió».

ARGOT DELS ESCOLTES
Entre els amics benemèrits que em van escriure, Albert Jané m’assegura notarialment que ell va aprendre la paraula l’any 1953 del que ell creia argot dels escoltes i que abans li era absolutament desconeguda. Simplement, d’això se’n deia postres de músic o grana de capellà (més propis del llenguatge de fonda que de casa) o ametlles i avellanes torrades. Jané localitza aquest últim terme a Invasió subtil de Pere Calders i recorda que l’Espinàs diu (Viatge al Priorat) que al Priorat en diuen guilando, paraula que no trobo amb aquest valor ni als diccionaris històrics. Afegim-hi encara nyoca, aplicat a això mateix quan es dóna pel bateig d’una criatura i potser amb alguna extensió segons el lloc (no amb el nostre valor). També Jordi Mir, de Tremp, afirma que ell va aprendre la paraula a Barcelona per aquells anys. Mercè Lorente, barcelonina, certifica que ganyips es deia «sempre anant d’excursió, mai a casa» i es coneixia a tots els grups de muntanya (Gràcia, Clot, Poblenou) almenys quan ella escalava i trescava (1974-1990). Joan Abril, de Vilassar de Dalt, afirma que la coneixen bé tant ell com els seus col·legues del Maresme. En canvi, Narcís Iglésias, gironí, s’ha mogut des de petit entre els escoltes i no ha sentir mai la paraula en aquella comarca. Pere Saumell, fill de l’Anoia i que fa vint anys que treballa al Barcelonès i per Vic, tampoc no l’havia sentit mai. Visca la diversitat, però salvem el mot, de bon dring, de records entranyables. Joan Abril, amablement m’hi afegia: «Et felicito per l’article, perquè no tan sols d’etimologia viu l’home, sinó també de literatura, de poesia, de sentiments. ¡Per molts anys!». Estarrufat amb aquesta moixaina, perdo la lliçó i he de plegar en sec. Moltes gràcies. I darrere la porta hi ha un fus, s’ha acabat amén Jesús.

Publicat a l’Avui, 16 de juny del 2005