Josep-E. Baños*

El nostre llenguatge és ple d’epònims i sovint són tan usats que desconeixem que provenen d’algú que va existir i que va immortalitzar el seu nom per sempre més. En el cas de la ciència, aquest és un fet molt comú i també, sovint, ignorat. Física, química, matemàtiques, biologia i medicina en donen nombrosos exemples.

El Diccionari de la Llengua Catalana defineix epònim com “que dóna el seu nom a un poble, a una ciutat, a una època”. Encara que aquests noms poden tenir qualsevol origen, és bastant freqüent que es refereixin a persones que, per una raó o una altra, estan relacionades amb el terme que acompanyen. Dit així, sembla una mica estrany i potser alguns lectors ignoren que el seu llenguatge és ple d’expressions eponímiques i que moltes són fins i tot reconegudes a l’esmentat Diccionari. Vegem-ne algunes.

Quan van a veure un derbi esportiu, pocs afeccionats coneixen que el terme prové de Edward Stanley, dotzè comte de Derby, que va organitzar unes famoses carreres de cavalls al segle XVIII. Si fa fred, és normal que ens posem un càrdigan, nom d’una peça de roba que prové de James Thomas Brudenell, duc de Cardigan, que portava un jersei de llana fins a la cintura i de mànigues llargues. Si les coses van malament, potser caldrà prendre mesures draconianes, d’una severitat excessiva, com feia el legislador atenès Dracon. Però els afectats podrien enfadar-se i iniciar un boicot (de Charles Cunningham Boycott, un capità britànic poc estimat a Irlanda). Desprès podem anar a escoltar un concert de saxofon, instrument inventat per Adolphe Sax al segle XIX, o de música rastafari (de Ras Tafari, nom de Haile Selassie, emperador d’Etiòpia, que era considerat un important símbol per a grups de nadius de Jamaica). Abans d’anar a dormir, podrem menjar un sandvitx (del mandrós i jugador John Montague, quart comte de Sandwich, que demanava entrepans per no haver d’aixecar-se de la partida per anar a taula), prendre un got de llet pasteuritzada (de Louis Pasteur, microbiòleg francès) i fer la darrera trucada al nostre amor platònic (de Plató, filòsof grec).

El paràgraf anterior és una mostra de com usem nombroses paraules que són epònims sense adonar-nos-en, com li passava amb la prosa a aquell famós personatge de Molière. Podríem esmentar-ne d’altres que encara associaríem menys a un personatge, com mausoleu (de Mausolus, rei de Cària al segle IV abans de Crist) o guillotina (de Joseph Ignace Guillotin, que va proposar-ne, no inventar, l’ús per fer les execucions judicials més humanitàries). Però anem al tema d’avui, els epònims a la ciència.

Totes les ciències bàsiques, com la física, la química o les matemàtiques, però també algunes d’aplicades com la medicina o la biologia, tenen el seu vocabulari ple de paraules i expressions relatives a algun personatge que va tenir força relació amb el tema pel qual és recordat. Per exemple, en l’àmbit de la física trobem moltes unitats de mesura amb el nom de l’investigador que va col·laborar activament en el camp en què s’usen. Recordem així l’ampere (intensitat de corrent, del francès André Marie Ampère), l’àngstrom (longitud d’ona d’una radiació, del físic i astrònom suec Anders Jonas Ângstrom), el decibel (intensitat acústica, de l’escocès Alexander Graham Bell, conegut per la invenció del telèfon), l’hertz (freqüència, de l’alemany Heinrich Rudolf Hertz ), el joule (energia, treball i quantitat de calor, de l’anglès James Prescott Joule), el newton (força, del famós científic anglès Isaac Newton), pascal (pressió, del científic i filòsof francès Blaise Pascal), volt (diferència de potencial o voltatge, del comte italià Alessandro Volta) o watt (potència, de James Watt, conegut inventor escocès). A part de les unitats de mesura, també trobem epònims en l’escala de Richter per mesurar la intensitat dels terratrèmols (de Charles Francis Richter, professor nord-americà de sismologia) o el comptador de Geiger per detectar la radioactivitat (del físic alemany Johannes Hans Wilhem Geiger). I no oblidem un dels més populars, els motors dièsel, invent de Rudolf Diesel, que el patentà l’any 1892.

En química, alguns elements porten el nom de destacats científics, com el número 99 o einsteini (d’Albert Einstein, que va enunciar la teoria de la relativitat) o el 96 o curi (de Pierre i Marie Curie, el conegut matrimoni de físics). També és prou conegut el nombre d’Avogadro, en record del químic italià comte Amedeo Avogadro, i no podem oblidar alguns d’altres com el cicle de Krebs (del bioquímic alemany Hans Adolf Krebs). En la vida diària, cal recordar la ja pràcticament desconeguda baquelita, el nom comercial de la resina obtinguda de la polimerització del fenol i del formaldehid usada com a aïllant elèctric, que fou inventada l’any 1907 pel químic belga Leo Hendrik Baekland.

En matemàtiques, només tres exemples: l’àlgebra booleana, que recorda la contribució del matemàtic anglès George Boole, els logaritmes neperians o de base e, obra de John Neper al segle XVI, i el famós diagrama de Venn, inventat pel matemàtic anglès John Venn.

A l’àmbit biomèdic les contribucions són nombroses. Recordem, en el camp de la psicologia, el sadisme (en record dels escrits del marquès de Sade) o el masoquisme (per la famosa novel·la de Leopold Sacher-Masoch). En biologia, són prou coneguts el color fúcsia (de l’arbust del gènere Fuchsia descrit pel naturalista alemany Leonhard Fuchs) o la nicotina (en honor de Jean Nicot, que va introduir el tabac a França i de qui la planta de qual s’obté va ser anomenada nicotiana).

A microbiologia, també tenim exemples com la salmonel·losi, malaltia causada per la salmonel·la, un bacteri que deu el seu nom al seu descobridor, el veterinari nord-americà Danierl Elmer Salmon, o la Yersinia, família de bacteris que poden produir la pesta bubònica, i descobertes pel bacteriòleg suís Alexandre Emil Jean Yersin.

Molts dels epònims esmentats reconeixen les aportacions de científics singulars al llarg de tota la història, i són un element de reconeixement d’una època romàntica de la ciència que probablement no tornarà. És possible que n’apareguin més en els propers anys? Ho dubto, ja que els temps actuals són de treball de grans equips d’investigadors i no de savis aïllats que fan contribucions destacades. Per exemple, al segle XIX el virus de la sida hauria estat anomenat de Montagnier-Gallo en honor dels seus descobridors, mentre que en ple segle XX la cosa ha quedat en un trist i prosaic virus de la immunodeficiència humana.

Les raons per explicar aquest canvi d’opinió son diverses. Així, en molts ambients científics es considera l’ús d’epònims una concessió a la vanitat humana i, com a tal, inacceptable. Cal afegir també la confusió que l’ús d’epònims pot generar quan se n’usen de diferents per referir-se a la mateixa realitat, com per exemple el càlcul infinitesimal, que és de Leibniz en unes obres i de Newton en d’altres. En altres ocasions, el mateix epònim te significats diferents, com passa en medicina amb el signe de Babinski, que pot tenir fins a cinc significats diferents.

I parlant de termes de medicina, aquesta és potser la ciència en què els epònims són més freqüents, tant que gairebé es converteixen en un plaga. Comentar-los requeriria un article sencer…

*Professor de la Universitat Pompeu Fabra
Publicat a l’Avui, 15 de novembre del 2003

Epònims a ‘Cada dia un mot’