Eugeni S. Reig, a Valencià en perill d’extinció, diu a l’entrada eu!:

He decidit escriure aquesta interjecció sense hac perquè considere que és una afèresi eufèmica de ¡Déu! […] L’exclamació ¡eu!, l’he oïda a Alcoi sempre pronunciada amb e tancada, que és la pronúncia que correspon en ser una afèresi de ¡Déu!, però la major part de valencians la pronuncien amb e oberta, allargant-la més o menys segons poblacions, evolució que molt probablement s’ha produït pel fet de voler donar més èmfasi a l’exclamació. La pronúncia amb la e molt oberta i molt allargada es pot sentir clarament a la Plana Baixa i, de manera molt especial, a la població de Vilavella.
   També tenim, amb el mateix significat, l’exclamació reforçada ¡eéu!, que a Alcoi sempre he oït pronunciada amb les dues es tancades i que considere que és simplement una afèresi eufèmica de ¡redéu!: ¡Eéu!, ¡quina taca t’has fet en la jaqueta nova!

Lo nou diccionari lleidatà-català, de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta, diu a eu:

1. Sí, i tant. Ia’s nat a regar l’hort? Eu, ara en vinc. 2. Bé, en fi. Avui plourà… eu, al menos hu semble. Antònim de caaa!

Torneu a eu!