Anar cloc-piu, dit pròpiament dels pollets dèbils i malaltissos (que van tot just fent piu, piu); i aplicat també als nens, a tota persona feble i fins a tota cosa en un estat comparable. Res millor per a il·lustrar la gènesi i formació, podem dir gal·linàcia, d’aqueixa expressió, que un romanço en què una dona jove casada amb un vell, que es trenca una cama, li retreu: «ara per’ què seràs bo? – per poder posada llocada: / quan els polls faran piu-piu, – els ’niràs a dur civada, / quan els polls faran clou-clou, els ’niràs a vendre a plassa» (Milà-F., Romancerillo): és a dir que el pollet que ja va estant agambat emet la veu cloc o clou-clou, i si està abatut o malaltó, només pot fer piu: la persona que fa o va cloc(-i-)piu, va ací-caic-allà-m’aixeco; i a la vista d’aqueixa formació expressiva-onomatopeica no sorprèn que a Mallorca s’hagi dit simplement coc-piu; o, amb l’obligada assimilació de la fonètica insular, és natural trobar cop-piu, d’una persona que «anava cop-piu i perdent ses forces cada dia», Arx. Ll. Salvador.

Suggereixo que partint d’això vagi néixer el mallorquí familiar, quasi argòtic, clopinsos ‘diners’: potser a base d’un antic plural clopins, pròpiament ‘menut, menudalla, diners engrunats’, després fossilitzat i formant-se’n un nou plural clopinsos (a la manera de daixonses, finsos, o el renec barceloní collonsos), o bé una formació diferent (confluint amb aquesta, o sense): cloc-pinso en el sentit d’una cosa que serveix per «covar» o fer néixer el ‘pinso: el menjar.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. V, pàg. 241-242, entrada LLOCA.

Torneu a cloc-piu