I, pocs dies després, van anar-se’n al riu a pescar, una cosa que fins llavors no els havia passat mai pel cap. Per camins de carro, desembocaren prop d’uns canyars on l’aigua s’entretenia en un rabeig i semblava profunda, però de peixos no n’hi devia haver, car el suro no s’enfonsà ni un sol cop durant les dues hores que s’hi van estar.

Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974)

Un dia arribaren, de nit, davant d’un rabeig tranquil, d’aigua blava i neta, damunt de la qual suraven unes flors blanques, gairebé lluminoses. Des de la seva estada a la base dels gòbids que no s’havien pogut banyar sencers i aquell lloc silenciós i la tebior de la nit els féu decidir. Ginesta, animada, es va treure les pesades robes que cobrien el seu cos aparentment fràgil i va córrer cap a les aigües fosques, que reflectien milions d’estels i una lluna gairebé plena. «Massa llum», va pensar Dai. I contemplà, abans de decidir-se a llançar-se a les aigües quietes, el cos esvelt de Ginesta.

Júlia Costa, Rondalla del camí (Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998), pàg. 98