El tàper no és un invent nou. En la història del proletariat i dels autònoms, hi trobem avantpassats digníssims que, a més a més, tenen, en castellà i en català, noms tan fonèticament i ortogràficament saborosos com fiambrera i carmanyola. En quin moment ens va semblar que aquestes denominacions autòctones no eren prou sofisticades per a la nostra sensibilitat i que havíem d’abraçar la practicitat d’un anglicisme prou consolidat com tàper (un anglicisme que, a més, incorpora la condició plastificada de l’invent)? No ho sé.

Sergi Pàmies, «Visca el tàper!» (La Vanguardia, 4 de gener del 2013)

Potser farem vacances més curtes i més cutres. Qui sap si recuperarem l’hàbit dels inicis de la Visa, quan encara ens apuntàvem què anàvem gastant. I si cal recuperarem la filosofia del túper i la nevereta, per plantar cara a la inflació en les ampolletes d’aigua, que te les claven a preu de transvasament, quan en realitat només són «captacions puntuals de líquid» perquè el nen deixi de repetir «Papa, tinc set».

Carles Capdevila, «Adéu a la crisi» (Avui, 16 d’abril del 2008)