Encara plou: Ai, Senyor!, i jo que m’he deixat el paraigua com una bleda i m’atorollo quan arribo a Barcelona, perquè com que no sé llegir per agafar el tramvia pateixo molt i sempre he de preguntar quin nom porta al costat. En vol un altre? Això fa salut, mengi, mengi… Doncs ha de pensar que deien la missa a casa mateix, que encara no sé com no els van matar tots quan va venir la revolució, i el capellà, que era amic de la casa i que havia ajudat la mare de la senyora a ben morir, també es va salvar. No li havia vist mai la cara perquè només el vaig veure dues vegades que travessava el corredor i anava de pressa com una rata, però era molt menut. On som? Ah! Cerdanyola. Miri què tal. Tot rient, rient, ja som a Cerdanyola…

Mercè Rodoreda, «En el tren», dins Vint-i-dos contes (1958)

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

Francesc Pujols, Concepte general de la ciència catalana (1918), cap. XVIII