El meu talent per oblidar és alt i sembla que no s’adiu gaire amb la loquacitat intempestiva que sempre m’heu retret i que no he negat mai. M’han pogut acusar de xerraire, de xarlatà, però no he marejat ningú amb romanços infantils o aventures de quarter. No he acabat mai la xerrera i no he fet el sord quan m’han retret el meu parlar foradat.

Sebastià Perelló, «Perquè sí», dins Mans plegades (Barcelona: Empúries, 2004)

Malgrat viure en l’anomenada època de les comunicacions, ens adonem que per una banda la gent viu més incomunicada que mai i, per l’altra, que sovint té com una xerrera irreprimible i incontrolada. Hi ha persones que de seguida es fan mestresses del temps de l’altre i xerren pels descosits, sense dir, al capdavall, res de rellevant ni pensar que l’altre pot tenir obligacions a fer.

Ramon Sangles, Comunicar-se, tot un art (Barcelona: SPD, 2010)