—Escolteu —començà la Maria Solei, amb una veu ben ferma—. El vostre pare s’ha estimbat amb el cotxe i ja no el veurem mai més. No plorarem ni una llàgrima perquè la gent del poble es pensaria que som uns ploramiques i el pare no estaria gens content si ens veia somicar. El pare era un home molt valent i jo, que me l’estimava com us l’estimàveu vosaltres, us diré què hem de fer ara mateix, tots junts per treure’ns del damunt aquesta tristor que ens rosega. Si féssim cas d’aquesta pena, la tristesa no ens deixaria viure.

, «Un camí estret sense fi ni tornada», dins Sic transit Glòria Swanson (Barcelona: Edicions 62, 1988), pàg. 118

«Els problemes de [Jaume] Brossa són els de la llibertat política. És tan radical com vulgueu, però és un home aturat a la Revolució Francesa. Per ell, només hi pot haver llibertat si hi ha democràcia, que és la igualtat humana davant de la llei. Pels socialistes, en canvi, només hi pot haver llibertat si hi ha igualtat davant de l’armari del pa, que és l’armari que fa la llei. Brossa, doncs, és un anacronisme. A Rússia seria considerat un cursi ploramiques, un segregador de llagrimetes.»

30 de desembre de 1918, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)