De l’entrada de l’exèrcit franquista a Catalunya ençà, el nom de Prat de la Riba fou oficialment condemnat a l’oblit, la seva imatge arraconada a la cambra dels mals endreços, el seu record esborrat del calendari, la seva obra en part destruïda i la part indestructible declarada de pare desconegut i batejada en castellà. Ordres terminants de Madrid a les cuatro provincias catalanas. Muts i a la gàbia.

Eugeni Xammar, «¿No era separatista Prat de la Riba?» (1967), dins Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989)

La funció que té aquest flashback ve donada per la seva frase final: «Això passava en un temps remotíssim: a les quatre de la tarda». Amb aquesta declaració, el narrador insereix no ja la vida de Letizia, sinó la seva inhumació, esdevinguda fa tot just uns minuts, dins un passat més que llunyà. De nou pren sentit el contrast amb Ligeia: mentre que al conte de Poe el record de la vida de la protagonista, malgrat transcórrer uns quants mesos després de la seva mort, es manté despert i intens en la ment del narrador, a la Letizia espriuana el narrador no sols no té cap record d’ella viva, sinó que fins i tot sembla voler relegar a l’oblit el seu enterrament realitzat fa pocs minuts; uns minuts que, hiperbòlicament, ja formen part d’un temps allunyadíssim i remotíssim.

Jordi Malé, «Letizia: un conte de Poe, però amb Espriu i amb un humor de por», dins la miscel·lània Estudis de llengua i literatura catalanes/LII (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), pàg. 76