A la llarga ja es va anar adonant que les víctimes del tedi no acostumen a inspirar compassió: si estan soles, la depressió metafísica que el tedi provoca les fa més o menys dignes de consol. Però si el monstre del tedi les agafa acompanyades, llavors ja s’hi poden posar fulles. «¿Què li passa, a aquesta? ¿S’avorreix? ¿Té por d’avorrir-se? ¿Està avorrida? ¿Avorrida amb la parella? ¿Avorrida de la parella?» Ningú no sembla entendre a fons el patiment d’aquestes persones terroritzades per un monstre que regna (amenaça invisible però omnipresent) sobre el seu món.

Imma Monsó, Un home de paraula (Barcelona: La Magrana, 2006), pàg. 83

He vist que volia marxar, sense saber ben bé cap a on encaminaria el cotxe. I li he dit que no. Perquè plou i perquè, sense saber on es va, més val no moure’s de casa. Sembla que de moment ho ha entès. Però no sé pas si durarà gaire. Es veu que té alguna cosa molt endins que, les tardes de diumenge, la transforma. Se me’n fot. Que agafi un llibre. O que s’assegui a la vora del foc. O que em faci alguna carícia. Avui no sortirà. I ja s’hi pot posar fulles, si vol. Però avui no és el dia més indicat per anar a esbandir penes enlloc. Avui és un dia per quedar-se a casa i pensar, d’una refotuda vegada, què redimonis fa amb la seva vida. I ja està.

«Ah, no», al blog Gotes d’Isnel, 3 d’abril del 2005