Algunes tardes, després d’haver netejat els pinzells, es rentava la cara a grapats, es posava una camisa neta, es feia el llaç de la xalina i anava a veure la senyora Valldaura, no per interès, sinó perquè l’estimava.

, Mirall trencat (Barcelona: Edicions 62, 1984 [1974]), pàg. 106

I, de sobte, passa un jove sol, greu, amb un posat de reflexió i un no sé què de petulància. No tindrà més de vint-i-dos anys. Vesteix de negre, llarga xalina també negra. Barret ample per sota el qual li penja una llarga cabellera rossa. És el tipus d’artista de l’època. Sembla escapat de la nostra Rambla. «Veus? Aquest és un artista —dic al meu company—: és escriptor o pintor. Em vénen ganes d’anar-li a dir que jo també sóc artista i demanar-li que m’ajudi a trobar una col·locació o que em doni alguna cosa.»

Camins de França (Badalona: Proa, 1934)