Les múltiples circumstàncies que varen concórrer en la Transició varen aconsellar a molts dels seus protagonistes —tret dels sectors més hirsuts del neofranquisme— a contemporitzar amb l’autonomisme creixent, segurament perquè reafirmar-se de manera ultrancera en posicions de caràcter centralista anava contra corrent i podia comportar elevats costos electorals. Així ho varen entendre nombrosos sectors de la nova, però al mateix temps tan vella, dreta valenciana.

Alfons Cucó, Roig i blau. La transició democràtica valenciana (València: Tàndem, 2002), pàg. 64 


Aquest llibre d’Anna M. Dalí [Salvador Dalí vist per la seva germana], malgrat expressar opinions subjectives més que discutibles, és una obra clau en la historiografia daliniana, ja que s’hi fa la reivindicació de la importància de l’obra artística del Dalí jove (ara tan ben valorada, però aleshores absolutament desconeguda).
   Una idea-força, aquesta de la reivindicació del Dalí jove, que Brunet es féu també seva i defensà de manera ultrancera, fins i tot contra el mateix Dalí, amb qui menà un torcebraç públic que arribà un punt que fou insostenible. La duresa de Brunet contra Dalí fou tan implacable que el pintor va qualificar de «brunets» tots aquells qui es mostraven crítics amb la seva obra i la seva actuació pública.

Enric Pujol, «Reivindicació —raonada i raonable— de Manuel Brunet» (L’Espill, núm. 53, tardor 2016)