A la presó hi ha una pila de dones, acusades i sentenciades per l’esperit de revenja i la insatisfacció de molts Francos amateurs. L’amnistia no ha arribat per a la dona acusada d’adulteri, ni per a la prostituta, ni per a l’avortadora. Per a sobreviure, les dones hem de ser netes, endreçadetes i polidetes, hem de parir en clíniques de luxe, ésser prostitutes legals a través del matrimoni i suportar per a tota la vida homes accionistes de més de vint empreses que ens tractaran com a reines de casa nostra.

, «Petits Francos (la vanitat masculina)» (Mundo Diario, 6.7.1977), reproduït a Diari d’uns anys (1975-1981), a cura de Quim Torra (Barcelona: Acontravent, 2011), pàg. 119

Deia la Mercè Rodoreda que a l’adolescència s’avorria molt i que fou aleshores quan va començar a escriure: per fugir de la monotonia. Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el «jo» perdut. Així neix la poesia. De la mateixa manera que les dones es feren conèixer, primer, a través de diaris, confessions i epistolaris. És el «jo sóc», el «jo existeixo». Aquest «jo» assumit, perdut en el «nosaltres» —que no és més que una suma de «jos»—, és una revenja contra l’engany, contra la llei. Et fan entrar a contracor dins l’edat de la corrupció. Has de «saber», ja no pots badar, ni intuir, ni meravellar-te.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 54