quinqui m

Definició

Pinxo, pispa, delinqüent de baixa estofa; persona que comet delictes de poca importància.

On vas amb aquestes grenyes, que no veus que sembles un quinqui?

Etimologia

Del castellà quinqui, escurçament argòtic de quincallero, de quincalla, del francès antic quincaille, mateix significat, variant de clincaille, onomatopeia del dring del metall.

Usos

  • Quan la meva generació érem canalla, dels bàrbars en dèiem gamberros, perquè ens prenien el tigretón i penjaven la pilota. De més grandets es convertien en quinquis: ara ens fotien el rellotge («el peluco») i les peles. Els seus dominis eren els parcs i els voltants de les escoles, però socialment eren uns marginats, carn de desocupació i alcoholisme. El quinqui ha fet un salt de qualitat: està conquerint espais de poder. Als parcs n’hi continua havent, perquè algú ha d’ocupar els estrats més baixos: segueixen bevent i pipant en horari laboral i trepanant-se els timpans amb regató, treballant per la seva marginació. Però amb l’atomització dels mitjans certs codis de conducta de la marginalitat han deixat de ser mal vistos, i ara pots arribar a ser diputat sense deixar de comportar-te com el Vaquilla.

    Pau Vidal, «Els quinquis», dins Corregir mata (Barcelona: Viena, 2020), pàg. 112

Tema de la setmana

Corregir mata s’havia de titular *Corretgir mata, amb la t ratllada de vermell, però el títol va ser el primer a patir els embats impietosos de la correcció. A títol de curiositat, vegeu-ne aquí la invitació a la presentació, ajornada sine die.

Enllaços

Temes i etiquetes

13 comentaris a “quinqui”

  1. Josep Maria Torné Pinyol — Monistrol de Calders, Moianès

    La meva iaia (tinc 68 anys), a Sabadell, en comptes de dir-me “on vas amb aquestes grenyes, no veus que sembles un quinqui” em deia “no veus que sembles el xic de les barraquetes”, que, per cert, és un personatge històric del segle XIX, que devia anar amb els cabells llargs o mal vestit, ja que també ho aplicava despectivament a aquells que anaven vestits com perdulaires: “Aquest paio sembla el xic de les barraquetes”.

    Respon
  2. Joan Bosch — Elna (Rosselló)

    Que avui és dia de festa a RodaMots?

    Festa de les castellanades: quinqui, pinxo, grenya, gamberro, tigretón, pela, està conquerint, continua havent, segueixen bevent i pipant, regató, etc.

    Si “corregir mata”, què ens cal fer? Parlar castellà?

    Respon
  3. PAU VIDAL — Vila de Gràcia

    Bon dia, Joan. De les 7 suposades castellanades que esmentes (descomptant les formes verbals compostes, que no entenc per què les blasmes), n’hi ha 4 que surten al diccionari. Jo de tu el consultaria, tal vegada t’enduràs una sorpresa. Dit això, com que no acabo de capir el què del teu comentari, et proposo una cosa: ets capaç de redactar la citació del llibre però escrita tal com, segons tu, s’hauria de fer?

    Respon
  4. Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

    Bon dia i bona hora, Pau. El meu primer missatge, era un missatge privat que vaig enviar a l’adreça electrònica de RodaMots. A l’origen, no tenia vocació de ser publicat. Fou en Jordi Palou, el nostre amic, que el va fer públic per tal que confrontessin els nostres punts de vista.

    Com ho sabeu, sóc d’Elna (Rosselló). Visc i treballi tot l’any en un ambient francòfon. A més a més, sóc autodidacta. No dic pas que sigui una bona cosa. Tot simplement, és la trista realitat. Mai no he tingut la sort de poder estudiar el català a escola. El meu bagatge lingüístic és massa minse per a poder rivalitzar amb un universitari i professional de la llengua com vós.

    A nosaltres, rossellonesos, quan parlem o escrivim en català, ens diuen que fem gal·licismes. És cert. Fem gal·licismes perquè aquí dalt ningú no pot evitar la francesització imposada per l’Estat. Ara, si ho analitzem amb més precisió, fem sobretot arcaismes i occitanismes. I com que l’occità i el català són dues llengües bessones (comparteixen probablement el mateix lloc de naixement), el català té per natura una gran capacitat d’absorció de mots occitans (sense que aquests mots no malmenin l’estructura interna de la llengua). Per contra, té una capacitat d’absorció de mots castellans molt més limitada (perquè generalment els mots castellans desplacen l’equilibri intern de la llengua).

    Exemples:
    En català, «campestre» és un adjectiu que significa «relatiu al camp».
    Per influència occitana, nosaltres n’hem fet un substantiu que designa el camp de manera general, és a dir qualsevol espai descobert i fora de poblat (Ex: passejar pel campestre). Aquesta accepció suplementària és simplement una accepció suplementària que no pertorba en res l’equilibri de la llengua.

    En català tradicional, «contestar» significa «Refusar d’admetre, rebutjar enèrgicament, dir mots de disconformitat, d’oposició, etc.». No significa pas «respondre». Aquesta accepció és moderna i forastera. Va ser afegida per influència castellana. I ara què passa? Tothom fa servir «contestar» en lloc de «respondre» i ja ningú més no sap emprar «respondre» correctament. Tothom el fa transitiu i no pas intransitiu com hauria de ser la major part del temps. Amb aquest exemple què veiem? Que el fet d’incorporar una accepció castellana (en lloc de corregir-la, perquè al Rosselló és una falta que no fem pas) ha induït un desplaçament intern de la llengua.

    I el diccionari normatiu ens enganya perquè dóna l’etimologia llatina dels mots (o bé l’origen extern si és un mot francès, anglès o alemany) però no n’indica mai la procedència castellana. Com si venir de Castella fos una cosa natural i comunament admesa.

    Els mots i les expressions de la llista que he posat al meu primer comentari, tenen tots una procedència castellana fins i tot els que figuren al diccionari normatiu. En català tradicional, «seguir» significa «anar darrere» i no pas «continuar» (accepció castellana). «estar + gerundi», «continuar + gerundi», «seguir + gerundi» són expressions de procedència castellana per als catalans, de procedència anglesa per als castellans i completament inconegudes al Rosselló.

    Tots sabem que la llengua catalana és malalta. Ara jo consideri que si els mitjans de comunicació, els escriptors i tots els professionals de la llengua fessin un esforç de recuperació de la llengua tradicional (en lloc d’emprar sistemàticament els mots, les expressions i les construccions de procedència castellana) la llengua catalana hi guanyaria molt.

    Respon
    • Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

      Pau, ahir a la nit se’m va fer tard i vaig deixar la resposta a mig fer amb passatges teòrics que convindria d’aclarir.

      En català interferit:
      Responem un missatge (construcció transitiva copiada del verb «contestar» que sempre és transitiu).

      En català no interferit:
      Responem a un missatge (construcció intransitiva en aquest cas).

      En català interferit:
      «Contestar una demanda» significa «respondre-hi». (accepció castellana del verb «contestar»)

      En català no interferit:
      «Contestar una demanda» significa «no estar d’acord amb la demanda, rebutjar-la i no respondre-hi» és a dir el contrari!

      Interferències com aquestes desgavellen completament la nostra llengua mil·lenària i hauríem d’esmenar-les.

      Respon
    • PAU VIDAL — Vila de Gràcia

      Bon dia altre cop, Joan. Tot el que dieu relatiu a l’estat de la llengua és ben cert, i no cal dir, perquè és públic i sabut, que comparteixo la vostra preocupació.
      Ara bé, si coincidim en el diagnòstic, discrepem, en canvi, en el tractament. Observo tot sovint de part de gent amoïnada pel futur de la llengua que es fan crides a “l’esforç” dels parlants, en especial dels treballadors de mitjans de comunicació. I temo que aquest no és un camí eficaç. Esforçar-se per fer les coses millor és una noble virtut, però no es pot exigir a ningú. Els meus anys d’experiència d’anàlisi de la comunitat catalanoparlant m’han menat a la convicció (de fet això és cosa que sap qualsevol sociolingüista) que de factors que intervinguin en els processos de substitució/resistència a la substitució n’hi ha una pila, i l’esforç només n’és un, i no pas dels més importants. Per això considero que, més enllà de la correcció puntual de mots o expressions concretes, qui realment tingui interès a entendre com funcionen aquests macrofenòmens socials farà bé de llegir assajos on s’expliqui; jo vaig escriure ‘El bilingüisme mata’ precisament amb aquest propòsit. I una de les coses que hi explico és que, atesa l’actual conformació de la societat catalana (en tot el seu conjunt), receptar elements lèxics i fraseològics que la majoria dels parlants perceben com a anacrònics no ajuda a recuperar un prestigi que ara mateix està molt més avall del que voldríem.
      Soc conscient que tot això és complicat i depassa de molt llarg les possibilitats d’una pàgina com aquesta; per això insistiré només en un punt, justament el que us demanava al comentari anterior: que reescrivíssiu el meu text amb les esmenes que considereu oportunes. És un exercici senzill però molt útil, perquè ajuda a veure en primera persona que les propostes que tot sovint es fan de bona fe topen amb la primera de les dificultats de qualsevol text escrit: la versemblança. Dit d’una altra manera: el corrector lingüístic peca tot sovint d’una mancança de perspectiva en què no incorreria si patís en carn pròpia el problema, o el repte, de la creació en prosa.
      Moltes gràcies per l’atenció i, malgrat tot, força i endavant, que tots estimem la mateixa llengua

      Respon
        • Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

          Pau, us ho repeteixi un cop més. El missatge inicial no era pas en contra del vostre treball. Era privat i destinat al nostre amic Jordi Palou perquè ell sap el meu punt de vista i li dic sempre que vagi amb compte de no propagar construccions interferides perquè d’això la major part dels mitjans actuals se n’encarreguen molt bé.

          Ja sé que la creació literària és un exercici difícil que demana aptituds intel·lectuals i coneixements lingüístics que no són pas a l’abast de tothom i que malauradament no hi ha pas cap manera universal d’esmenar expressions interferides. La coherència estilística d’un text depèn directament del registre del discurs. I jo el primer, no tinc pas les competències ni tampoc el talent que em permetrien de remodelar completament el vostre escrit.

          La sola cosa que puc fer són observacions puntuals. Per exemple: quan ma mare era viva i que li demanavi per telèfon: «I ara, què feu?». Ella em responia: «Dinem». Ras i curt com sempre ho havien fet els catalans. Ara, quan telefoni a una amiga que s’està a Reus i que li demani: «I ara, què feu?», em respon amb tota naturalitat: «Estem dinant» (a la moda castellana actual). I jo li dic: «Per què ho fas tan llarg, si amb dues síl·labes di-nem n’hi ha prou?».

          Aquestes formes modernes «estar + gerundi», «continuar + gerundi» enfarfeguen el discurs inútilment.

          Doncs, en lloc de «està conquerint espais de poder» us proposi «conquereix espais de poder».
          En lloc de «Als parcs n’hi continua havent» us proposi «Als parcs n’hi ha encara ara».
          En lloc de «segueixen bevent i pipant en horari laboral», us proposi «beuen i pipen en horari laboral» perquè no veig gens d’interès a afegir aquest «segueixen» sinó el de seguir la moda.

          Em sap greu, però les meues aptituds no em permeten d’anar més enllà.
          Grans mercès per haver pres el temps de llegir-me i de respondre’m.

          Respon
          • PAU VIDAL — Vila de Gràcia

            Benvolgut Joan, jo també em molestaré a repetir-vos-ho encara un cop. Conec bé les construccions a què us referiu, i les tinc en compte cada cop que em planto davant del teclat a escriure: és el meu ofici. La meva pregunta és: atès que vós mateix reconeixeu que sou autodidacta i que no teniu aptituds per redactar textos, en nom de què hauria d’aplicar les vostres indicacions als meu textos? Quina autoritat podeu al·legar per convèncer-me de la vostra tria? Perquè si seguíssim aquesta moda de la correcció indiscriminada, segur que us adoneu que aniríem de dret al caos. Sense anar gaire lluny, just darrere vostre n’ha sortit un altre que en proposa de molt més ultranceres. Tant que, atès el seu anonimat, m’hi jugo un pèsol que en realitat es tracta d’un infiltrat espanyolista que fa propostes impossibles per tal de crear zitzània. Veieu on vull anar a parar? És obvi que si, en comptes de l’autoritat científica ens dediquem a seguir els consells del primer que passa (no és pas res personal envers vós, ja m’enteneu), en un tres i no res tornaríem a les èpoques pre-fabrianes.

  5. Pep — Elna (Rosselló)

    *amoïnar és un vell castellanisme que podem descartar, ja tenim Capficar, neguit(ej)ar, capmassar…

    *laboral (spanglish) : de feina, professional

    *repte: desafiament, reptament (sol derivat antic atestat)

    *senzill: simple, planer, fàcil. *senzillament: al sà i al pla

    *en canvi: al contrari, per/de contra, per contrari seny, al revés, a l’enrevés

    Respon
  6. Pep — Elna (Rosselló)

    Bon dia Pau.

    “tal vegada” en el significat de Potser, poder, belleu, per ventura, és un castellanisme.

    “t’enduràs una sorpresa” : les sorpreses o els cops fan o es reben. Fa tota la cara d’una castellanada.

    “no acabo de capir” : no reïxo a comprendre del tot.

    “redactar” : castellanisme un xic antic, ho concedeixi, mes no entrat al Rosselló ni a l’Alguer.

    Respon
    • PAU VIDAL — Vila de Gràcia

      Bon dia, Pep. No entenc cap d’aquestes esmenes, correccions o el que diantre siguin. Si ets tan amable, per què no proves de tornar a redactar el fragment del qual les has tretes incorporant-hi les teves propostes? Així tal vegada entendré el sentit de les observacions.

      Respon
  7. Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

    Benvolgut Pau, jo no representi cap autoritat i ho sabeu bé prou. I tampoc no sóc pas partidari de la correcció indiscriminada perquè corregir és una tasca extremament complicada que no podem pas confiar a qualsevol. Hi ha professional que se n’encarreguen molt bé. I convingueu una cosa: fins als més grans escriptors tenen menester d’un corrector perquè tenen menester que un ull extern els faci reflexionar sobre punts de vocabulari, de gramàtica, sobre la manera de construir algunes frases, etc. En el missatge precedent, em vaig acontentar de fer algunes observacions. També hi vaig fer proposicions d’esmenes possibles perquè m’ho vau demanar. Ara, no són pas proposicions de correccions indiscriminades perquè, fa dos anys, vaig escriure un article sobre l’ús del gerundi en català. Aquest article fa part d’una sèrie d’articles sobre el parlar d’Elna. Va ser publicat a l’InfoMigjorn del temps que el nostre amic Jordi Palou se n’encarregava. Tots els articles de la sèrie van ser revisats per en Jem Cabanes, eminent corrector de VilaWeb, avui retirat. El senyor Jem Cabanes és un personatge fora del comú amb un coneixement de la llengua catalana incommensurable (vegeu l’article de VilaWeb : https://www.vilaweb.cat/noticia/4061407/20121204/reconeixement-jem-cabanes.html). A la feina, és d’una exigència implacable. Va verificar punt per punt totes les observacions que faig. És una persona que força l’admiració i en qui tots podem fer confiança. Vet aquí l’enllaç de l’article que tracta del gerundi: http://www.migjorn.cat/bd/jbosch_gerundi.pdf
    Pel que fa a Fabra, justament, les autoritats hauríem de seguir les petjades del mestre i continuar la tasca depuradora que no va poder portar a terme.

    Respon

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

ves per onestofa