Jo, a les deu de la nit, deixo d’escriure a màquina, perquè als meus veïns, que dormen paret per entremig, els desvetllo. Vaig provar amb l’ordinador, i també. Si et cau un veí puntimirat, estàs perdut. Tanmateix, després, al bar, tots confraternitzem sota l’orquestració d’una cafetera que xiula, desaforada, més que un tren, una televisió a tot volum que ningú mira ni escolta, unes màquines escurabutxaques que cascavellegen quan donen premi i si no el donen també, uns jugadors de cartes o dòmino que criden: «Passo!», i uns cambrers que bramen: «¡Marchando!». La televisió, que ningú escolta ni veu, no te s’acudeixi de demanar que l’apaguin o que n’abaixin el volum: tota la parròquia s’enfurisma, llavors.

, «El soroll» (Avui, 12 de setembre del 2000)

El cas és que els dos homes es van desafiar i aquí, degut a les puntimirades lleis de l’honor, va produir-se una situació digna d’estudi. El coronel francès feia tres anys que passava una part de l’estiu a Premià, a la llar d’un amic que hi tenia residència espaiosa, però de jardí petit. A l’hora de triar arma i escenari (requisits puntuals especificats en els reglaments), el coronel va escollir arma —el sabre—, i el prohom local, entorn: el jardí de casa seva, que era gran, amb flora variada, tres palmeres i un estany amb mitja dotzena d’ànecs. Hi havia lloc de sobres perquè l’honor hi campés i el sabre no s’hi sentís encongit.

L’honor a la deriva (Barcelona: Edicions 62, 1992)