Se’n va anar i al cap d’un moment vaig sentir passos damunt de la sorra i pam! pam! I una veu d’home que preguntava:
   —És vostè, el jardiner?
   —Sí senyor —vaig dir amb la boca plena.
   —Li deixo una ampolla al peu de l’entrada, sent? Vaig sortir a buscar l’ampolla, que era de xampany i sense destapar. Me l’havia portada un extra. I tot d’una sento patatxap! I arrenco a córrer. Era l’extra que havia caigut. El vaig ajudar a aixecar-se i anava coix. Com que era de Barcelona es veu que no sabia caminar a les fosques.

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967)

Quan el té aixecat a l’altura del pit, s’inclina una mica endavant per ajustar el tret i, abans de deixar-lo caure, mormola, adéu per sempre, amic! No li cal obrir els ulls encara per saber que l’ha encertat de mig a mig. El patatxap de la pedra, que ha acabat amb la udoladissa feble del moribund, li confirma l’èxit de l’operació.

Pep Coll, El salvatge dels Pirineus (Barcelona: Edicions 62, 2005)