Però en Tarradellas va tirar pel dret. Erigit en mestre de cerimònies, se’n va anar a Mèxic, on tenia més llibertat de maniobra i, després de proposar la presidència [de la Generalitat] a totes les personalitats eminents de qui coneixia per endavant la resposta negativa, va constituir el consell d’electors. Aquest consell li va oferir la presidència i tot seguit va sotmetre aquesta nominació a la votació del que quedava de l’antic Parlament. Van votar els onze diputats que residien a Mèxic i, per delegació, deu que vivien a França i cinc en països sota règims dictatorials. El resultat va ser: Tarradellas vint-i-quatre vots, Pau Casals un, Serra i Moret un. Amb la feina enllestida, va dissoldre el consell d’electors i va tornar-se’n a casa. Un passa-passa magistral. Tot aquell episodi em va semblar totalment irreal i encara més irreal la bizantina discussió sobre si s’havia respectat o no el reglament interior d’una institució que havia desaparegut feia quinze anys.

Amadeu Cuito, Memòries d’un somni (Barcelona: Quaderns Crema, 2011), pàg. 112

Trobo que això i altres cosetes que em queden per dir no hi van malament, com a postres d’un dinar en certs plats potser massa substanciós i en certs altres potser també massa de passa-passa.

Pere Aldavert, Records, a cura de Carola Duran (Lleida: Punctum, 2010)