Usos
De vegades afloren paraules que abans m’havien semblat irrellevants. Com no fa gaire quan, en una conversa de sobretaula, va sorgir un comentari amb una peça ben peculiar:
Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetà nia, 2019)
  —Sempre es posa miquetaines i després es queda amb gana.
  Aquest nom femenà probablement no us resultarà familiar, encara que té un significat transparent per a un nadiu. Està format combinant miqueta i el sufix -aina, seguint el patró d’altres derivats com ara coloraina, fogaina o moixaina. Cal dir que miquetaina no apareix a cap diccionari i que miqueta el trobareu només al Diccionari català -castellà d’Enciclopèdia Catalana i al Diccionari normatiu valencià . Però és una formació morfològicament correcta, que usem els ebrencs —i potser algú altre— des de ves a saber quan. Des del punt de vista semà ntic, ens permet afegir damunt de la idea de «porció xicoteta d’alguna cosa» un «matÃs de quelcom insubstancial». No em digueu que no té grà cia…
  AixÃ, doncs, quan aquesta paraula —discordant defora de casa— m’ha vingut a trobar de nou, l’he rebut amb els braços oberts. I ara us la regalo.
Tema de la setmana
Teresa Tort ens regala ‘miquetaines’ i moltes paraules més a 100 paraules ebrenques, acabat de publicar per Cossetà nia. Aquests dies en veurem unes quantes més, amb la propina de poder llegir complets cinc capÃtols del seu llibre a l’escreix de cada mot.
PodrÃem dir que miquetaines equival a “llepafils”, una persona selectiva amb el que menja?
No, miquetaines és un nom que no fa referència a les persones sinó a les coses que es mengen.
Per a expressar allò que el Jordi Farrés suggereix, a casa en dèiem “miquetes”. Ser un miquetes volia dir això, que hi ha moltes coses de menjar que no li agraden, i sovint s’aplicava a la canalla, encara que no només a ells.