Òmnibus, cotxes, carros de totes les mides i menes segons la indústria a què es destinen, hòmens que van a negocis, jovenetes que van al col·legi, gent que passeja, badocs que s’entrebanquen, xitxarel·los molt lletjos que pensen fer lo maco i fan lo mico, dones que llueixen lo garbo i los diamants que han servit per a comprar sa honra; tot això es veu en confusió en aqueix maremàgnum de la societat novaiorquesa.

Lo Pàmpol, «Un viatge als Estats Units. Cartes a Joan Qualsevol» (La Llumanera de Nova York, núm. 11, setembre de 1875)

Però això va ser molt més tard. Des d’aquell dia primer que Armand i jo ens havíem topat a la porta del col·legi, es va convertir per a mi en el germà gran que no havia tingut. Amb ell a prop, vaig trobar una sortida al maremàgnum de l’adolescència: el sol que incendia la mar quan surt al matí, una vall silenciosa dominada pels pins, el cim guanyat després de caminar sis hores, la força d’un torrent que notes a les cames i a la panxa en travessar-lo, el cant comú que s’eleva en la nit plena d’estrelles.

Emili Rosales, La ciutat invisible (Barcelona: Proa, 2005)