lluc m

Definició

Bon encert, agudesa mental per a llucar (en el sentit de saber veure, copsar, el sentit, l’essència, la qualitat, etc., d’alguna cosa).

Té bon lluc a conèixer la gent.

Etimologia

De llucar, d’origen incert, potser és un mot de creació popular format a partir d’entrelluscar, derivat de llusc (llosc, del llatí luscus, ‘borni, guerxo, miop’).

Usos

  • En els pobles, tothom es coneix; les notícies, reals o fantàstiques, que hom té de l’altra gent, són copioses, innombrables, i així la persona que té el lluc, la capacitat de penetrar en les intencions alienes, pot fer, en tot moment, deduccions curiosíssimes. Això fa que la vida en un poble creï la sensació de sentir-se vigilat, de sentir que existeixen uns ulls que sempre us miren —ulls d’una curiositat morbosa, irònica, freds—, en els moments més impensats, en els llocs més imprevistos. D’ací prové l’atmosfera d’asfíxia —que per moltes persones és irresistible i crea l’evasió en l’anonimat insondable de les grans viles.

    Josep Pla, El carrer Estret (1951), capítol XXIV

Tema de la setmana

El carrer Estret, de Josep Pla, traduït a l’alemany

Enllaços

L'escreix

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

saber-la llargatal·là-tal·lera