Home pacífic i assenyat, Moll, però; sap que el tempus fugit és inexorable: «Si no hi ha un motiu concret i evident d’inquietud, la millor actitud és la indiferència davant la fuita del temps», diu a un Coromines sempre neguitós per la desproporció entre el seu temps i els seus projectes, i li afegeix que ell no es perd mai la migdiada. Deixeu-me acabar l’escrit amb aquest misssatge de la seva néta Susanna: «El record del meu avi és la seva bonhomia. Era una bona persona, sempre alegre, sempre content».

Joan Solà, «Any Francesc de B. Moll» (Avui, 19 de desembre del 2002)