Sobre l’oïda i les orelles

 

Toni Beltran

 

No és el mateix tenir xiulets a les orelles que xiular-li, a algú, les orelles. Podem sentir fressa, xiulets a les orelles (en castellà, pitidos), a causa d’alguna pertorbació interna de l’oïda; en cas de bronquitis o asma, podem percebre xiulets al pit (grills, olla de grills). En canvi, quan diem a algú que li xiulen les orelles expressem que algunes persones parlen d’aquesta persona (bé o malament) en absència seva.

Hi ha tradicions que creuen que si xiula l’orella dreta vol dir que es parla bé, mentre que si es tracta de l’esquerra són murmuracions i aspectes negatius.

Més viu el qui piula que el qui xiula, sovint viuen més temps les persones delicades de salut que aquelles aparentment més vigoroses.

Sentir fressa o brogit (en castellà, zumbido), soroll molest a l’orella. Sentir que les orelles ressonen o retrunyen (en castellà, retumban).

Eixordar, quedar sord per la violència d’un soroll ben fort, un crit, una música o per alguna altra causa: «Em penso que tinc taps a les orelles, estic ben eixordat», «A picada d’abella, cera d’orella».

Aixecar o dreçar, veure’s les orelles, escoltar atentament però també millorar d’una malaltia o un estat d’ànim, començar (un adolescent) a interessar-se pel sexe.

Les orelles petites i primes s’anomenen orelles de gat, i les molt grosses són unes orelles d’ase, com pàmpols o com ventalls, o directament es tracta d’un individu orellut.

Entrar per una orella i sortir per l’altra, no fer gens de cas d’una cosa. Per aquí m’entra, per aquí em surt i per allà em fa tururut.

Veure les orelles del llop, veure’s en greu perill, adonar-se d’una situació complicada.

Anar calent d’orelles, alegre, begut, sota els efectes de l’alcohol.

Anar orelladret, fer bondat, fer creure: «En aquesta escola els fan anar orelladrets» (els fan treballar, els fan creure).

Recordo haver visitat un pacient ja gran afectat de vertigen. Estava francament preocupat i espantat perquè dies abans pel mateix motiu li havien parlat que tenia una alteració del laberint amb afectació vestibular. Després d’una exploració completa i de descartar cap patologia important, li vaig dir que el que tenia era, de fet, un cap-rodo. Sentir l’expressió «cap-rodo» va ser per aquell pacient oli en un llum. Automàticament, va entendre
que no tenia cap cosa especialment greu o important i se’n va anar confiat i tranquil cap a casa. És bo fer servir amb els nostres pacients un llenguatge familiar, corrent i amable.

Cap-rodo (vertigen, mareig, rodament de cap), situació que fa referència des d’una simple rodesa o rodament de cap a una inestabilitat amb pèrdua d’equilibri fins a un vertigen (anomenat de manera col·loquial amb el castellanisme vèrtig). Pot ser produït per una afectació dels òrgans interns de l’orella, laberint. Anar-se’n el cap: «Quan em giro de costat, noto que el cap se me’n va».

Toni Beltran, Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties (Maçanet de la Selva: Gregal, 2018), amb il·lustracions de Josep M. Pous-Culí, pàg. 299-300