Qui no s’ha sentit mai fora de lloc? Malgrat que cada persona té poc o molt la capacitat d’adaptar-se a entorns diferents, en qualsevol moment pot arribar aquella ocasió que revela la distància entre jo i els altres.

Amb relació a la variació geogràfica de la llengua, de vegades aquesta sensació de desplaçament també és perceptible. Per exemple, quan un parlant es trasllada a viure a una zona amb una altra varietat dialectal es poden adoptar bàsicament dues actituds: intentar incorporar gradualment alguns dels trets lèxics i fonètics comuns en l’àrea geogràfica d’adopció o bé refermar-se en el dialecte propi malgrat el reclam que representaran per als seus interlocutors els elements lingüístics discordants. A la llarga, però, els establerts més o menys lluny de l’àmbit dialectal d’origen probablement acabaran incorporant algun tipus d’interferència amb el dialecte circumdant. De fet, d’aquesta categoria de parlants desplaçats, n’hi ha cada vegada més. Els professors d’institut i de primària del País Valencià que han vingut a treballar a Catalunya durant els últims anys o els universitaris de ponent que s’han quedat a viure a la metròpolis en serien exemples.

Inconscientment, prenem decisions comunicatives sense parar. A l’hora de parlar tenim l’habilitat d’ajustar-nos a la capacitat de comprensió del destinatari (penseu en les estratègies que fem servir quan ens adrecem als xiquets molt petits) i a altres variables com ara el grau de formalitat que ens demana cada ocasió. Ara bé, en el cas dels parlants que mantenim el dialecte originari fora del seu espai natural, aquesta necessitat de tria és encara més gran. A pesar que tot és instantani quan parlem, el nostre cervell és tan veloç que seguríssim que tenim temps d’arribar a plantejar-nos: això ho dic o no m’entendran? En el meu cas, procuro exhibir sense gaires limitacions la meua modalitat lingüística amb les persones que conec. I això fa que de vegades afloren paraules que abans m’havien semblat irrellevants. Com no fa gaire quan, en una conversa de sobretaula, va sorgir un comentari amb una peça ben peculiar:

—Sempre es posa miquetaines i després es queda amb gana.

Aquest nom femení probablement no us resultarà familiar, encara que té un significat transparent per a un nadiu. Està format combinant miqueta i el sufix -aina, seguint el patró d’altres derivats com ara coloraina, fogaina o moixaina. Cal dir que miquetaina no apareix a cap diccionari i que miqueta el trobareu només al Diccionari català-castellà d’Enciclopèdia Catalana i al Diccionari normatiu valencià. Però és una formació morfològicament correcta, que usem els ebrencs —i potser algú altre— des de ves a saber quan. Des del punt de vista semàntic, ens permet afegir damunt de la idea de «porció xicoteta d’alguna cosa» un «matís de quelcom insubstancial».¹ No em digueu que no té gràcia…

Així, doncs, quan aquesta paraula —discordant defora de casa— m’ha vingut a trobar de nou, l’he rebut amb els braços oberts. I ara us la regalo.

1. Sobre el sufix -aina: «Sufixos fòssils del català», Jordi Bruguera. Publicat a Miscel·lània Giuseppe Tavani-1, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001, p. 333-372.

Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019), pàg. 39-40