Stanislaw Jerzy Lec. Pensaments despentinats

Stanislaw Jerzy Lec, escriptor polonès (1909-1966)

Selecció d’aforismes extrets de Pensaments despentinats (València: Brosquil, 2003), traducció de Guillem Calaforra i Ewa Łukaszyk

 

 

Cal multiplicar la quantitat de pensaments, per tal que no hi haja
prou guàrdies per a cadascun d’ells.

 

 

Fins i tot en el seu silenci hi havia errors lingüístics.

 

 

Com exercitar la memòria per aprendre a oblidar?

 

 

Vaig trobar una persona tan poc llegida que havia d’inventar
ella mateixa les citacions dels clàssics.

 

 

Ell? Posseeix una ignorància enciclopèdica!

 

 

Volia dir al món només una paraula. Com que no en vaig ser capaç,
em vaig fer escriptor.

 

 

Adreça’t sempre als déus aliens. T’escoltaran sense que hages de fer cua.

 

 

Fins i tot en els camins del pensament aguaiten bandolers.
Per descomptat, també ells se senten intel·lectuals.

 

 

Quan criden “Visca el progrés!”, pregunta sempre: “El progrès de què?”

 

 

Se li va migpartir la vida! I ara té dues vides separades, molt agradables.

 

 

Tenim al país riques quantitats d’energia no aprofitada.
La petulància dels curts de gambals.

 

 

Hi havia temps en què els esclaus s’havien de comprar legalment.

 

 

Moltes coses no han sigut creades a causa de la impossibilitat d’anomenar-les.

 

 

Les accions no esdevingudes provoquen sovint
una catastròfica manca de conseqüències.

 

 

Cal passar per la vida amb un digne esguard irònic, per fer-li veure
a algun Gran Demiürg desconegut que hem entès el gran acudit.

 

 

Un anònim només és admissible quan qui l’escriu no és realment ningú.

 

 

Política: curses de cavalls de Troia.

 

 

No us deixeu imposar la llibertat d’expressió abans de la llibertat de pensament!

 

 

Cada paraula és un pensament; no es pot dir el mateix de cada frase.

 

 

Fins i tot el silenci és una de les formes de creació, si es troba delimitat per dues obres.

 

 

He sigut massa tímid. Ha passat la vida. I jo no m’he atrevit ni a abordar-la.

 

 

Que no podria dir tot això senzillament? Podria, però no em pagarien.

 

 

Déu satisfà els somnis dels creients i dels ateus. De vegades hi és, i de vegades no hi és.

 

 

L’opinió es tranquil·litza: les paraules són cada vegada més barates.

 

 

El seu talent es manifesta en la selecció de paraules que no utilitza.

 

 

Certament, si fóra un ou m’agradaria més podrir-me i que em llançaren
contra un conferenciant que no pas que em bateren per fer una truita.

 

 

El que la gent no ha ensenyat al pobre animal que porta a dintre: retòrica,
solfeig, llengües estrangeres i, el més important de tot, el silenci.

 

 

De vegades el llenguatge és or, el silenci són trenta monedes de plata.

 

 

Els cristians posteriors no podien ser descendents d’aquells que destrossaven al circ les bèsties salvatges de Neró, sinó d’aquelles masses eixordadores d’espectadors.

 

 

Al cementiri dels mots en jauen molts de benemèrits. Però també n’hi són de morts assassinats i de suïcides. En aquest cementiri, tanmateix, creuen en el miracle de la resurrecció dels morts i la reencarnació.

 

 

Van escriure biblioteques senceres sobre la necessitat de concisió.

 

 

En el llançament de calúmnies, el més difícil és tirar-les al més a prop possible.

 

 

Caurem en l’oblit. Però tampoc l’oblit no ens frenarà.

 

 

Els estúpids no són tan estúpids, sempre són majoria.

 

 

No falten temes per al silenci.

 

 

Una unça de preocupació pesa més que una tona de felicitat.

 

 

Els somnis estan cansats, dormen massa.

 

 

El somni de les runes: fingir que són edificis encara inacabats.

 

 

Al món, tot té la seua funció; per tant, probablement també en tenen els funcionaris.

 

 

El signe d’interrogació és l’escut de la llibertat.

 

 

Era un país en què s’havia rebaixat tant el nivell cultural que s’hi podia publicar la literatura de més alt nivell sense por de males influències sobre els ciutadans.

 

 

Repetir-se constantment de maneres diferents —que no és això l’art, justament?

 

 

Alguns porten un reglament carcerari com a projecte de constitució.

 

 

La sàtira convindria que anara de puntetes per fer gràcia, però no per por.

 

 

Ahir em vaig oblidar de pensar.

 

 

Para l’orella a les paraules: murmuris del temps, una conquilla,
de la qual ha desaparegut l’ésser humà com si fóra un caragol.

 

 

De vegades, hom voldria pregar per l’existència de Déu!

 

 

En la martirologia nacional, caldria incloure-hi també les lectures obligatòries.

 

 

Tot ha estat ja escrit. Als escriptors, els han quedat només els matisos.
És mala sort que això passe precisament a l’època de les grans generalitzacions.