Ret, ‘xarxa’, del llatí rete, íd. 1.ª documentació: fi s. xiii. […] Rete era el mot d’ús general en llatí i romànic primitiu, que en català decaigué molt, des d’antic, per l’ús creixent de filat i de xarxa (antic, sàrcia); encara que resistí més en algunes zones occidentals i valencianes, pertot hi hagué forta tendència a restringir-ne l’ús a certs teixits de punts de malla, especialment els emprats a manera de còfia, i a alguns tipus particulars de xarxa; fins això últim s’ha anat esvaint en català central, no tant parlant de la còfia o gandalla; però com que aquesta peça també es tornà rara, des del segle passat, el concepte corrent en català central és que ret no és, o ja no és, mot català.
- Joan Coromines, entrada ret, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VII, pàg. 285-286
Comentaris recents
cara de pomes agres
Segons recull la Paremiologia catalana comparada d...
cara de pomes agres
Llegint el llibre Me'n record d'Emili Man...
babel
Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüístic...
babel
Hi ha un llibre de Joan-Lluís Lluís que en parla...
anar lluny d’osques
Jo conec l'expressió "anar errat d'osques", feta ...