Ramon Solsona: “Registres i genuïnitat”

 

 

Registres i genuïnitat

 

Ramon Solsona 

 

 

Voldria comentar un aspecte de L’home de la maleta que ha provocat algun malentès. És evident que no és el meu propòsit propugnar el català corromput com a model de llengua, avui tothom entén què són els registres i que el personatge parla amb un català popular que desapareix i que està fet a parts iguals d’incorreccions i d’una genuïnitat molt expressiva i fraseològicament molt rica. Volia que es veiés aquesta paradoxa, perquè les generacions més joves tenen un català més normalitzat (en general), però infinitament més pobre. L’avi diu apellido i el nét, cognom, però el català potent és el de l’avi.

 

Quant a les incorreccions, cal distingir entre els castellanismes i els vulgarismes propis del català. Totes les llengües tenen un registre popular que s’aparta de les normes i que sovint denota una certa falta de cultura. A l’home de la maleta, al costat de castellanismes flagrants, hi ha molts vulgarismes que són genuïnament catalans (de jonollons, can xixanta, enrecordar-se’n, boranit, etivocar, solsament, vem anar, prèmit, quansevol, sapiguer, etc.). 

 

Per reforçar l’expressivitat del personatge vaig introduir expressions que sentia aquí o allà i que tenien una evident plasticitat. Cago’n Ceuta i Melilla, per exemple, la vaig treure d’una aportació d’un oient al programa de ràdio. Com podeu veure, tot s’aprofita.

 

 

Un fragment de L’home de la maleta (pàg. 51-52):

 

   –Avi, per què no vols col?

   –Em recorda el temps de la guerra. Sempre col, patates i bacallà si hi havia sort.

   –Quants anys tenies?

   Qui el va matricular! Da-li que da-li buscant-li cinc peus al gat. Aquest nano és un burxeta d’aquells tan emprenyadors. No pregunta, et fa un interrogatori. I quan comença no acaba, sempre vol sapiguer més, encaixa unes respostes amb unes altres, les contrasta, lliga caps i insisteix si no ho veu clar. El que n’és de mena mai s’esmena. Va néixer torracollons i torracollons serà tota la vida. Al final conseguirà fer-me perdre la paciència i lo que menos em convé és que el dinar s’acabi com el rosari de l’aurora. No encara. Calma, tranquil·litat i bons aliments. Quan la situació foti un pet com un aglà, vull tenir-ho tot controlat, com fins ara. Tu contesta-li al nano com si no t’estigués trepitjant l’ull de poll i dedica’t només a fer d’avi. No ho espatllis.

   –Quants anys tenies?

   –Set.

   –No vas dir que als vuit anys vas fer la primera comunió?

   –Sí.

   –En plena Guerra Civil? Que no afusellaven els capellans?

   –Pues devia fer la comenió antes. O después, no me n’enrecordo.

   –És que hi ha coses que no em quadren.

   –A mi tampoc. Els vells fem catúfols. Saps què vol dir fer catúfols?

   –No.

   –Que repapiegem. Perdem la memòria, confonem les fetxes, no ens en recordem d’on deixem les coses i ens passem el dia buscant, ens etivoquem amb les pastilles, ens fotem de peus a la galleda cada dos per tres, no ens aguantem els pets…

   –Ha!, ha!, ha! Mireu què ha dit l’avi: que no s’aguanta els pets!

   La xineta. Quan riu te la menjaries a petons.

   –Però si l’any 1936 tu tenies…

   –No m’escalfis el cap, cago’n la mar salada. No estic pas per fer números ara. Aviam, que aquest pollastre es fa esperar massa.