92/100

Qui paga mana

Més clar, l’aigua. És la submissió al desig de qui fa la despesa. Com diu que ho vol? On diu que ho vol? Per quan ho demana? I reverències. És reconèixer el poder de qui té els mitjans econòmics. Hi ha diferents maneres d’expressar aquesta mateixa idea: Al gust del qui paga, vesteix en Tonet. O, més modernament, El client sempre té raó (tot i que els reiterats abusos de determinades operadores de telefonia d’alguna manera posen en entredit totes aquestes dites).

I trobaríem algun equivalent idiomàtic en les nostres llengües veïnes o germanes? En castellà també diuen Quien paga, manda, que trobem igualment en italià: Chi paga comanda. En portuguès concreten una mica més i diuen que Quem paga a conta é que diz a hora de levantar a mesa (‘Qui paga el compte és qui diu a quina hora es despara la taula’), però hi ha un proverbi castellà molt típic que diu Poderoso caballero es don Dinero i una altra frase que també tenim en català i que pot servir per expressar això mateix és Pel pa balla el ca, o en castellà Por dinero baila el can y por pan si se lo dan, prenent el sentit que el gos ensinistrat fa les gracietes que li demanen esperant la recompensa.

En anglès tenim el clàssic Money talks (literalment, ‘Els diners parlen [per si sols]’), però el refrany que potser s’acosta més al significat literal i figurat de Qui paga mana és He who pays the piper calls the tune (‘Qui paga el músic tria la melodia’).

En la posició 55 trobàvem un altre refrany referit als diners i al poder de qui paga: Pagant, sant Pere canta, que referma la idea que amb diners es pot aconseguir tot.

   Més tard, en Corvo i en Malsano discuteixen mentre fan la ronda a cavall pels volts dels domicilis d’alguns regidors de l’Ajuntament, com se’ls ha planificat que facin aquesta nit.
   —És per això que la gent confia més en els municipals —argumenta en Corvo—. Potser no faran més que nosaltres, però almenys no queden com estúpids guardaespatlles de polítics.
   —Qui paga mana, i qui mana mana. No t’hi capfiquis. —M’emprenya ser un titella.
   En Malsano s’acosta la mà esquerra a les orelles, als ulls i a la boca, i amb l’altra tiba les regnes per aturar la muntura. No sentir, no veure, no parlar.

Marc Pastor, La mala dona (Barcelona: La Magrana, 2008)

Vots: 22 (1,83%)

Qui paga mana és una novel·la de lladres i serenos de Xavier Moret (1997).

Etimologia de manar — Del llatí mandare, ‘encarregar, confiar alguna cosa’.

Víctor Pàmies i Jordi Palou, Els 100 refranys més populars,
4a edició (Valls: Cossetània, 2012), pàgines  210-211

 Magí Camps: «Refrany al sac i ben lligat» (La Vanguardia, 20.12.2012)

Qui paga mana a RodaMots

Joan Josep Isern: «Els refranys: les coloraines de la parla»