Pau Vidal

L’insult català per antonomàsia. Amb un bon malparit/malparida pots anar a tot arreu: “el malparit del profe de mates m’ha tombat”, “no siguis malparida, tia, i torna-li el mòbil…”, “sou uns malparits!” (proferit amb aquella ganyota amenaçadora de l’Amadeu a Nissaga de poder, per exemple…). Sempre fa quedar bé i no es passa de la ratlla (com el cabró, que pot pecar d’excessiu) ni fa curt com el desgraciat. La prova del nou és que el DIEC no solament l’entra (amb la trista definició, això sí, de ‘malnat, malnada’) sinó que en canvi no recull el seu hipotètic contrari, benparit, que tanmateix és una expressió força viva a la banda de Girona i Olot (ambdues, per cert, pronunciades amb quasi elisió de la neutra, més o menys així: “malp’rit”, “benp’rit”).

No en va el grup gironí Sopa de Cabra el va convertir en salutació tribal primer i en títol d’un disc després, Bona nit, malparits! És digna d’elogi, com a semieufemisme, la versió osonenca malxinat.

Per si calia, un lletraferit d’oïda tan fina com el traductor Carles Miró ja denunciava l’any 2009, en el seu blog de nom canviant (aleshores es deia Sense parèntesis), que “ni recordo l’última vegada que vaig llegir en una novel·la catalana un insult tan genuí i compacte com malparit”.

Com que no passa sovint de veure paraules gruixudes en un lloc tan vistós com el títol d’una pel·lícula de cine, i encara menys americana, és remarcable el cas dels Inglourious basterds de Quentin Tarantino. En una trista mostra de falta de joc de cames a l’hora de traduir, els primers dies els mitjans ens van turmentar amb un calc del castellà: Maleïts bastards, una expressió lamentable perquè maleït fa de molt mal pronunciar (només cal llegir com va titular un llibre una persona amb una al·lèrgia tan notòria cap al país com l’exdiputat socialista Joan Ferran, Maleïda crosta) i bastard, senzillament, en català no ha estat mai un insult. A conseqüència de les protestes, es van buscar opcions més encertades i al final la bíblia dels nostres dies, la Viquipèdia, es va quedar a mitges i ho va deixar en Maleïts malparits.

De la mateixa manera que aquest insult ocupa per dret propi el lloc preeminent en la insultícia autòctona, en el rànquing dels mecàsums o expressions ofensives aquest honor correspon al seu cosí germà, “(càsum) la mare que et va parir!” (o qualsevol de les seves variants: “qui t’ha parit/va parir”, “la mare que t’ha fet!”, incloses les autolesionístiques: “Qui em va parir!” i similars). La qual cosa no fa sinó confirmar allò que hem dit a la pàgina dedicada al fill de puta: que, en aquests temps de descreença general, la mare continua essent una de les institucions més valorades, ni que sigui per tocar el botet al personal.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014)