Montserrat Roig

“Quan s’acosta Nadal i s’escau que les nostres
ventures facin cap al trist carrer d’Entença…”
(Nadal de 1961, Francesc Vallverdú)
 

Som a frec de Nadal i de nou les nostres ventures faran cap al trist carrer d’Entença. I una altra vegada la decepció planarà dins de la nostra vida quotidiana i haurem de fer un esforç perquè la fàcil defensa del ressentiment no ens guanyi.

Com al famós vers de Salvat-Papasseit, no sé si en posar-nos a taula i amb un bon tec al davant oblidarem els pobres. Potser, qui ho sap, oblidarem els presos polítics, aquests que voldríem que fossin a casa per a celebrar el primer Nadal de la nostra vida reconciliats de debò amb la realitat. Hi pensarem, en el que faran els presos polítics?

Potser posaran una altra ratlla al calendari, carregats d’ironia i de paciència, potser s’arronsaran d’espatlles i intentaran de conservar la moral en un pot de confitura, potser s’enyoraran d’aquelles coses menudes que només la nostra intimitat reconeix, potser ens faran llengots a tots plegats. La majoria d’ells, si encara els queda esma després de veure que hauran d’estar un altre Nadal a la presó, cercaran pel damunt dels murs “aquella petita volta blava que els presos anomenen cel”, com deia Oscar Wilde. Però no cal ésser com Oscar Wilde, que va haver d’anar a la presó per saber què significa la pena de mort i pansir-te entre murs, per a estimar la llibertat amb delit i per a desitjar un cel ample, abastable per a tota mena d’esguards lliures.

Cal fer un esforç d’imaginació per a comprendre el que significa el pas del temps per a un pres, quan tots els dies són iguals, somnolents i monòtons, quan la vida reduïda en l’espai et burxa dia darrere dia.

Cal pensar en els familiars dels presos, que han conegut la manca de llibertat des de l’altra banda del mur, veient amb impotència com el fill o l’amant hi deixa la vida lentament. Quan arriba Nadal la soledat i les penes agafen més relleu —potser perquè et recorden, els qui són feliços, la infelicitat. Serà, si les coses no canvien a temps, un Nadal com els altres: un Nadal sense victòria per a ningú. Un altre Nadal de derrota perquè serem derrotats mentre no aconseguim la pau per a tothom. Oblidarem els presos, els pobres, i no ens adonarem que som ben pobres i miserables de viure amb l’oblit al cor i el cervell buit de memòria.
 

Publicat originàriament a Mundo Diario, 22.12.1976,
reproduït a Diari d’uns anys (1975-1981),
a cura de Quim Torra (Barcelona: Acontravent, 2011)