Infàmia i grandesa del teatre

 

Montserrat Roig

 

Vittorio Gassman ha escrit que els actors són el cau de totes les contradiccions, falsos savis, cecs vidents, hipòcrites sincers. Afegeix que els actors són una casta internacional, un regne que se situa sota el signe de l’irracional, de la màgia i, fins i tot, de la bogeria… i encara hi diu més: «Crec que un home de teatre que és del tot sa mentalment no és sinó una paradoxa lúgubre, atroç i inacceptable… Sento un bri de nostàlgia pels temps en què la nostra casta vivia marcada. Quan enterraven els actors als extramurs de la comunitat. Era un senyal d’infàmia, però també de grandesa…».

No sé si Vittorio Gassman és el darrer dels genis d’aquesta casta antany maleïda, i per això s’expressa amb aquest alè d’alta volada romàntica. Però si encara anem al teatre és perquè cerquem, inconscientment, la barreja de cel i d’infern, el tast dels núvols i dels fems alhora. Tothom, en algun moment, ha volgut escapar d’ell mateix. Els grans actors ho fan a cada funció i, a més, en són aplaudits. I nosaltres els envegem.

No perdonem que un actor, o una actriu, tingui ànima de buròcrata. Ells plagien la nostra irracionalitat, la que hem d’amagar dins el guió, ja escrit, de cada dia. Els volem assassins, corruptes, perversos, demoníacs, innocents. Han de desfibrar-nos l’estómac. Tots duem a dins la infàmia i la bondat. La lectura fa que els nostres ulls parlin en silenci però, al teatre, exigim en comunitat el miracle de creure’ns l’inversemblant. És el que Moratín no va entendre de La vida es sueño de Calderón, ens recorda Francisco Rico en un excel·lent assaig. El públic, davant el drama calderonià, no buscava el reflex de la vida real. La fe del públic és semblant a la del creient que va a missa: aquest creu en la transsubstanciació del vi en sang, un prodigi tan real com veure Lady Macbeth cridant que li llevin el sexe. És el misteri allò que ens atrau. Podem perdonar que un telefilm sigui mediocre, perquè tenim ben disposat el mecanisme de l’oblit, però, al teatre, exigim la grandesa de la falsedat.

El teatre és la darrera engruna del nostre pòsit romàntic. Així, no volem que els actors siguin modestos, perquè són els últims grans individus. Poden ser estimats o odiats, però ens traeixen quan afirmen que són com nosaltres. Han de ser innobles, arrogants, mentiders… per provocar, en nosaltres, emocions sinceres. Oscar Wilde deia que el plaer superior de la literatura és fer real allò que no existeix. Dins el teatre és un plaer encara més gran. Però ens han de saber transmetre la fe en la mentida. Un actor mediocre és un impostor.

Per això encara anem al teatre. A l’era del xip, del videoclip i de les pel·lícules filmades en seqüències tan curtes com un anunci publicitari, exigim aquesta grandesa de la falsedat. Les emocions dels actors poden ser falses, però no les dels que van al teatre. Encara que només siguem quatre els que hi anem, necessitem de les màscares per sentir-nos vius. Si hagués desaparegut la gran veritat inversemblant del teatre, no suportaríem la gran mentida de l’existència que ens volen fer passar per versemblant. És una contradicció que ens fa més lleugera l’existència.

  • Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 325-326, reeditat el 2018

Mot relacionat