Marta Rojals

Perquè de padrins, en masculí, no se’n veuen tants i no sé si hi seríem a temps. En efecte, em refereixo als qui, al Diccionari català-valencià-balear, ocupen les accepcions 3 i 5 de l’entrada corresponent: avi, àvia, i persona vella (que, si fos ara, se’n diria de la tercera edat). I dic això arran de la comentadíssima notícia de la campanya que ha engegat l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb el suggeridor eslògan «Apadrina una paraula». Una iniciativa sens dubte carregada de bona voluntat: «apadrinar paraules en vies d’extinció o rescatar del desús el terme exacte que les designa, paraules obsolescents». Doncs bé, si aquest és el propòsit, trobo que faríem més via apadrinant una padrina.

Una padrina estàndard, que no ens la cal anar a buscar gaire lluny, ens pot aportar, no una paraula, no: cent mil. Per a obtenir-ne una bona collita, les instruccions són les següents: Padrina, torni’m a explicar allò de la pedregada… I llavors agafarem un sac, que tindrem ben plegat a la butxaca, i l’hi pararem al davant un pic badi boca: Xiqueta, un altre camí amb aquesta cançó?, si ja t’ho he explicat un fotimer de vegades, que era el bo de l’estiu, que fèiem una berenada al defora amb tota la collada, i una xafo­gor que feia, i en sec tota la volta del cel es va emplenar de bro­mes negres com l’estalzí, i primer va començar a caure un ramet, i després aigua a manta i tots arreplegant lo fato d’una esgarrapa­da i corrents cap al mas, que feia un fred que esborronava, i vam encendre quatre rostolls i a escofar-nos lo mateix que si fos hi­vern, que ja queia una pedra que badava les teules, tots engorro­nits i mirant el trebol, que era de canyís, i tan encantats, que es va botar foc a la senalla i quan ens en vam adonar amb prou feines en quedaven les escorrialles; i encara bo, perquè només teníem l’aigua del selló. Caram, padrina!, ens exclamarem, tot lligant el sac a vessar, i cap a Barcelona hi falta gent, a descarregar-lo a la seu de l’Ateneu: miri, que li porto això, per allò de la campanya.

Una padrina és, en aquest sentit, un pou de ciència ultra­concentrat. Si fem cap a un cementiri, els clots en són plens —de ciència, s’entén—, i valgui la metàfora. Si la providència no hi fa més que nosaltres, a mesura que ens vagin faltant els padrins anirem perdent entrades de diccionari a cabassos (apunteu-me-la, aquesta). Entrades de les que ara, a corre-cuita que ve Sant Jordi, frisem per desempolsar (i aquesta, també). Val a dir que, sense haver hagut de recórrer al màrqueting implícit de la paraula «apadrinar», la web de Rodamots ja fa anys que s’hi dedica, i diàriament, sigui o no «el día del libro», a deixar constància del nostre vocabulari amenaçat pels mals de l’oblit i l’abandó. Però com que per a salvar paraules no n’hi ha prou amb omplir-ne un museu i fer-ne arqueologia, proposo per a aquest Sant Jordi parar l’orella davant la nostra pa­drina, que segur que tots en tenim una a mà. Amb aquest senzill exercici podrem constatar que, qualsevol paraula, mentre surti d’una boca o altra i algú se n’hagi de valer per fer-se entendre, en­cara és viva, i que vol viure. No li vulguem fer l’extremunció abans d’hora ni ens limitem a dipositar-la en un torn cibernètic per ofegar la mala consciència creient que hem fet la bona obra del dia. Fem-la servir. I si algú no ens entén, que ho demani a la seua padrina, que per a alguna cosa s’anomena la veu de l’experiència. I de tenir experiència, a tots ens n’agrada presumir. O m’equivoco i sóc una bufanúvols? (Apunteu-me-la, aquesta, també.)

23-4-2007

No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 185-186