Magí Camps

El meu pare, als partits del Baronense, passava tants nervis que no parava de donar voltes al camp. La seva condició de president li permetia caminar pel pas estret entre la línia de calç i les barres de ferro pintades de blau que encerclaven el terreny de joc. Així intercanviava opinions amb els que s’anava trobant, però moltes vegades només buscava l’assentiment dels interlocutors sobre aquell error de l’àrbitre que ell havia vist amb claredat meridiana.

Recordo tres paraules que proferia posant el crit al cel. Primer interpel·lava l’àrbitre: “Àrbit!”, i tot seguit hi afegia “xoriço!” o “orsai!”, segons el cas. L’àrbit s’ha normalitzat en àrbitre, el xoriço continua sent un xoriço —malgrat que l’IEC no hagi admès encara el sentit figurat de lladre— i l’orsai és un orsai per obra i gràcia de Joaquim M. Puyal.

Ara que el nou curs ja està en marxa —tot i que la Lliga de futbol va començar al tombant de la Mare de Déu d’Agost—, he recordat la conferència que l’artífex del llenguatge esportiu en català va pronunciar fa un any a Lleida, amb motiu del premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà.

Puyal explica quins van ser els seus plantejaments lingüístics quan va començar a retransmetre partits en català, en un moment en què aquesta llengua era bàsicament oral i allunyada de qualsevol normativa. “Entre la creativitat i l’adequació” va ser la idea central que el va ajudar a trobar-hi el desllorigador. Va defugir “el català que ara es parla” i va intentar ser normatiu, fixant, però, allò que era ben viu als camps de futbol de casa nostra. Puyal fa servir orsai perquè era la paraula que gent com el meu pare —que no sabia un borrall d’anglès— feien servir com si fos català de tota la vida.

També va haver de contarestar el barroquisme del llenguatge esportiu castellà. Allà on un locutor deia “zafarse del acoso” com la cosa més normal del món (frase que als camps ningú no havia dit mai), Puyal es va inventar “escapolir-se de l’escomesa”, expressió tan fictícia i refistolada com la castellana però que el llenguatge de l’esport admet. I se’n va sortir. No només això, avui, gràcies a ell, el jovent diu orsai com deien els seus avis i besavis. Si la baula Puyal no hagués enllaçat aquestes generacions, avui potser només parlaríem de fora de joc.

Editada en un opuscle per la Universitat de Lleida, la conferència “Llenguatge i esport: entre la creativitat i l’adequació” és l’embrió d’una obra més àmplia que Puyal ha promès d’enllestir algun dia. Estarem a l’aguait, per conèixer a fons la feina feta sense oblidar, com recorda el locutor, que “el que hem fet no compta; compta allò que farem”.

La Vanguardia, 07 d’octubre del 2013