Magí Camps

Les expressions que es fossilitzen s’acaben lexicalitzant

La Secció Filològica és un pèl reticent a fer entrar al DIEC aglutinacions amb pèrdua de lletres. Sí que n’hi ha, esclar, i Enric Gomà me’n fa una llista: cadamunt (de cap d’amunt), cal i can (a partir de ca, apòcope de casa: ca del, ca d’en), manoi (de mira noi), vostè (de vostra mercè). Són formes consolidades des de fa segles.

Però n’hi ha d’altres de més recents, que es fan servir en àmbits diversos i que fins i tot els llibres d’estil d’alguns mitjans ja recullen, però que no acaben d’estar beneïdes per l’acadèmia. Em refereixo a aviam, deunidó, esclar, sisplau.

Em sembla bé que en diàlegs de ficció i àmbits similars es facin servir formes com deloguard i encabat, i no cal que el DIEC les aplegui al seu si. Són maneres populars de dir Déu vos guard i en acabat, i, com explico en l’apartat de caragol i cargol, tampoc no cal que totes les pronúncies apareguin al diccionari. Jo mateix faig servir aquestes dues formes sovint, en aquest llibre mateix.

Tanmateix, les quatre que esmento (aviam, deunidó, esclar, sisplau), i de segur que n’hi ha més, haurien de ser normatives, perquè ja no es tracta d’una pronúncia dialectal o de registre, sinó que són formes que no es poden explicar a partir del sintagma normatiu. Vejam.

La forma aviam, equivalent a a veure o vejam, no respon a una variant dialectal, sinó que és una evolució similar als casos de manoi o vostè. És a dir, de a veure no passem a aviam menjant-nos una lletra o estrafent la pronúncia. Hi ha tota una evolució que consolida aquesta forma, potser col·loquial, però ben estesa.

El segon cas, deunidó, ha tingut una trajectòria si més no curiosa. De la locució Déu n’hi do, el DIEC va admetre el mot compost déu-n’hi-do en la reforma ortogràfica del 2016. Així, es podia escriure el diminutiu déu-n’hi-doret, que fins aleshores no tenia forma escrita possible si se seguia la norma. Tot i això, és un pas que em sembla insuficient, perquè converteix aquesta expressió popular en tot un tractat d’ortografia. Ni els més hàbils d’El gran dictat la poden resoldre sense haver de rumiar-hi una estona. Si en fem l’aglutinació, deunidó, el diminutiu surt sense traves, deunidoret; aquesta simplicitat ortogràfica farà que qui ja l’escriu així se senti emparat per la casa mare, i qui ho feia segons l’ortogràfica manera i dubtava de cada lletra visqui més tranquil. I de passada, veurem més vegades escrita aquesta expressió tan magnífica, que Déu nostro Senyor ens ha donat.

La tercera aglutinació, esclar, també em sembla necessària per diferenciar la seqüència és clar de l’exclamació esclar. Pel que fa a la seqüència és clar, diem: «El dia és clar» o «El problema és clar (és ben clar)». En canvi, en els dialectes orientals diferenciem l’exclamació esclar convertint la e en una vocal neutra; no hi ha accent, és una altra cosa, dues paraules que s’han fos i n’han fet una de nova, ni tan sols un compost amb doble accent, perquè esclar ha perdut el primer. Uns exemples: «Esclar que pots venir»; «També s’hi pot anar demà, esclar, però potser farem salat».

I el quart mot, sisplau, és potser el que es fa servir més a tot arreu amb aquesta forma lexicalitzada. La construcció si us plau no ha de desaparèixer, esclar, perquè hi ha parlants que canvien el tractament de vós per la segona persona del singular: si et plau. Però és evident que sisplau ha fet una evolució semblant a la de vostè a partir de vostra mercè. La majoria dels parlants ja no es tracten de vós ni de vostra mercè, però aquests dos mots, sisplau i vostè, conserven fossilitzats aquests tractaments, vestigis del passat, en les noves formes desenvolupades. Un tresor que no es perd, malgrat la lexicalització.

Fem ús d’aquestes formes aglutinades, si ens vaga, i tard o d’hora entraran al diccionari. Que no hi siguin no vol dir que no les puguem fer servir. Són transgressions conscients i sospesades per qui escriu, que és qui mana en les seves paraules.

Magí Camps, Parla’m amb estil (Vic: Eumo, 2020), pàg. 91-93