Magí Camps

Quina dèria amb el ‘joder’ i el ‘gilipollas’

Sense sortir del teatre, una de les obsessions dels dramaturgs i dels traductors –també en la literatura escrita– és fer diàlegs versemblants, que allò que diuen els actors dalt de l’escenari soni natural, espontani, sense cotilles normatives. En definitiva, com parlem la majoria quan ens deixem anar.

No descobriré la sopa d’all si dic que el català col·loquial i argòtic és ple de castellanismes. En aquest camp, com en el de la justícia, la llengua fa salat. És freqüent, doncs, que aquests diàlegs de ficció s’omplin de castellanismes i, en les traduccions, de calcs de l’anglès. El primer punt és matisable, el segon és imperdonable.

Ben poques vegades he sentit en un escenari un personatge que renegui dient disbarats com ara la mare que et va matricular, cagondena… O bé, referint-se a un paio, gamarús, carallot, ximplet, fill de puta, torracollons, poca-solta, pocavergonya… Ens estimem més omplir els diàlegs de gilipollas i de tots els joder (fills de fuck) haguts i per haver, quan no hi colem directament un bastard. Francament, qui posa un bastard en una traducció de l’anglès, hauria d’estripar immediatament el carnet de traductor. Tros de quòniam!

Una imatge. Una amiga gravava amb el mòbil el moment que a Centelles tallen un pi al bosc per Cap d’Any, i l’arbre, quan va caure, es va torçar i una mica més i l’enxampa de ple. A la gravació, es veu com ella es tira enrere i, de l’ensurt, crida espantada: «La puta d’oros!». No diu joder, ni insulta els llenyataires amb cap gilipollas. Simplement diu: «La puta d’oros!», però amb una contundència aclaparadora i una genuïnitat sense filtres. Val a dir que la meva amiga és urbanita i encara no ha fet els trenta anys.

Soc conscient que és complicat trobar l’equilibri entre la frescor del diàleg i la genuïnitat, però estic convençut que, amb una mica de consciència lingüística, no seríem tan gilipollas i ajudaríem a no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I l’obra de teatre no se’n ressentiria ni una engruna. Però esclar, per a això, se n’ha de saber, de llengua.

Magí Camps, Parla’m amb estil (Vic: Eumo, 2020), pàg. 37-38