Magí Camps

Hi ha autors que dominen la llengua i n’hi ha molts més que s’ho pensen

Els que es dediquen a corregir originals o traduccions, i són bons professionals, acaben desenvolupant un sisè sentit: arromangar-se. Quan revisem un text que ha escrit o ha traduït una altra persona, si hi trobem formes peculiars, d’entrada ens posem alerta. Si veiem que les formes peculiars –com ara girs rebuscats o lèxic refistolat– són bones i mantenen una coherència en tot el text, el nostre sisè sentit ens diu que endavant, que qui firma aquella peça sap el que fa. Hi corregirem alguna possible badada i acabarem d’arreglar la puntuació si cal.

En canvi, si al costat d’un gir rebuscat hi trobem una frase incoherent o una paraula que es fa servir amb un sentit inadequat, llavors sabem que l’autor no en sap prou i hi podem entrar amb tota l’artilleria: ens arromanguem i corregim el text amb tots els ets i uts.

He dit a la primera frase que això ho fan bé els bons professionals de la correcció. Els mals professionals –n’estem envoltats– no saben diferenciar un joc de paraules d’una badada i acostumen a ser o bé massa permissius o bé massa intervencionistes; no saben trobar la mesura justa. Amb tot això també vull dir que corregir bé no és fàcil. La correcció lingüística es pot aplicar a molts nivells i seguint registres diferents.

Magí Camps, Parla’m amb estil (Vic: Eumo, 2020), pàg. 61